Un any més, arran del 25-N, Dia internacional contra les violències masclistes, hem posat en evidència com aquestes, encara avui, estructuren i regulen els processos d’accés i participació de les dones a escala planetària. Unes violències que, si bé en la seva definició són aquelles que s’exerceixen sobre les dones pel sol fet de ser dones, són estructurals i han de ser llegides des d’una perspectiva global-local. Les violències masclistes no només són fruit de l’hegemonia cisheteropatriarcal, sinó que també són còmplices dels principis de la globalització capitalista neoliberal i la ideologia colonial que, fins avui encara, és la que s’encarrega de dividir el planeta entre els principis occidentalistes i la resta. Unes aliances que s’articulen a la perfecció en les nostres quotidianitats.
Mirem, només com a exemple, el mapa de Palma. Un mapa que segrega cultures per barris. Un mapa que no ha superat encara la mirada multiculturalista –aquella que és tolerant amb la diversitat però que encara privilegia veus, la sectorialitza i la menysté– que aixeca murades simbòliques en els processos de convivència. I és en aquest escenari on hem d’anar molt alerta pel que fa a una violència que potser no es veu, però que sí que és implícita en el que anomenam i demanam als processos d’integració. Una paraula que, per herència, és portadora de polítiques d’acompanyament assistencialistes i assimilacionistes que demanen certa ‘instrucció’ a la diversitat per una ‘correcta’ convivència. Una paraula totalment burocratitzada. Una paraula que es desvincula de la nostra responsabilitat com a societat –és que no s’integren!–, una paraula que és condescendent amb les situacions en què s’ha de treballar –és que mira quin quadro!–; i que molt sovint es pensa des d’un punt de vista vertical i unidireccional –algú s’ha demanat mai on i quan poden fer sentir les seves veus?.
Les expectatives d’integració a les quals la diversitat està sotmesa des del punt de vista social i global suposen molts obstacles i moltes violències estructurals que afecten la convivència. Unes violències que, sobretot, intervenen en els processos d’accés i participació social de les dones. Per tant, sobre les dones, dues lloses. Per una banda, és sobre els cossos de les dones que la nostra societat reconeix els principals prejudicis culturals. El rebuig al hijab (islamofòbia) o el rebuig a maternitats no normatives (cultures africanes) en són bons exemples. I elles es converteixen en punts de mira a ‘corregir’. Per altra banda, els rols que atorgam a les dones i des d’on les reconeixem i objectualitzam: treball de cures, cambreres de pis, treballadores domèstiques a règim intern, mercat i explotació sexual, etc. En un món on la cultura del treball regula l’accés social, quines són les oportunitats creades? És en aquesta cruïlla des d’on les dones lluiten per fer sentir les seves veus, si és que aquestes volen ser reconegudes. Així doncs, segregades sexualment i culturalment, són molt sabedores de les poques oportunitats d’aprenentatge, autoafirmació i agència social que se’ls permeten o que els esperen. Hagin migrat o siguin nascudes aquí. Unes violències que detonen el fet que des d’aquí hem explotat i empobrit països i societats. D’aquí ve la situació de violència global que s’afronta.
Sabem que les paraules tenen vida i que al llarg del temps i segons l’ús que se’ls hagi donat es van omplint de valors i esdevenen símbols de categorització social. Així, ‘integrar’ avui no implica suma, sinó que és un mot immòbil: “L’altre mou, i jo qued”. I és ben cert que necessitam construir noves maneres d’explicar la nostra realitat per, així, poder transformar-la cap a un model de convivència intercultural i comunitari. I en aquest sentit se’ns plantegen dos reptes que hem de treballar ja. Per una banda, un procés d’autocrítica que no només ens despulli de les herències colonials, sinó que ens converteixi en una societat no acomplexada. Capaç de reclamar una identitat que no passi per processos d’instrucció o de domini de ‘les altres’. Per una altra banda, i en conseqüència, deixar d’objectualitzar o romantitzar la diversitat. No han de ser salvades de la mateixa manera que no han de ser explotades. Només si treballam, pensam, actuam, convivim des de la responsabilitat, desemmascararem les violències implícites dels processos d’integració que, no ho oblidem, només existeixen perquè problematitzam els processos migratoris segons origen i capacitat rendible.