Dir petit
Rondava un parc urbà a les acaballes de setembre, i em penetrà l’oïda el so d’un orgue de grills –literalment– que s’aferrissaven i afanyaven a fregar ales i venes i potes, generant la que devia ser una de les darreres converses o enamoraments ortòpters d’enguany. De primer, em va envestir una fe desbordant d’alegria –que, a començaments d’estiu, m’havia lamentat amb preocupació fonda de la feblesa i dispersió de la seva xerradissa aquest any. Vaig saltironar endavant, i una basarda anguniejant va returar-me: vet aquí un ‘hotel d’insectes’. Fins i tot quan sembla, quan és evident que hi ha coses molt més importants per rumiar, per solucionar, la llengua fot un crit i ens exigeix que li fem cas (la llengua en general, sense nom –després, sota amenaça, també la pròpia). Perquè el 'dir-nos' i el 'com' ens diem els uns als altres és, per a nosaltres, l’espècie humana, i per a totes les altres –tal com es va demostrant–, l’instrument que equilibra l’existència conjunta.
Vaig quedar-me aturada, ja ho he explicat, i m’aclapararen imatges de portades de diari, de piulades, de cartes (amb la tele, no hi he somiat mai): un govern municipal anunciava que sí, que ho faria, que aplicaria la mateixa idea, que construiria un parell d’edificis d’hotel –amb materials reutilitzats– per allotjar les persones que ja no ens podem permetre de pagar un lloguer o la hipoteca, les persones ‘solitàries’ o ‘alliberades’ o ‘marginals’, per tal d’evitar que la nostra ‘espècie’ –la que anomenem (ara també incorrectament) humana– no desaparegui del tot. Que som necessaris, que tenim un paper al funcionament de la cadena tròfica del sistema. Aquests ‘hotels per a residents’ ens refugiarien, deia la premsa, simulant les condicions de vida que necessitem per reproduir-nos, tal com fan els ‘hotels d’insectes’. Com si 'reproduir-se' ho fos tot.
I em pregunto: qui va decidir de dir-ne ‘hotel’, d’aquestes nius postissos i reubicats de canyís, trossets de maó, fang i pedretes? Quin cervellet prepotent ens va considerar tan rucs com per haver d’incloure el que suposo que volia ser un punt graciós en un dels mecanismes que han de pal·liar l’innegable i fatal problema de la desaparició dels insectes pol·linitzadors? Encara dempeus, vaig anar escrivint mentalment altres hipòtesis. Potser no és un nou cas d’infantilització de la societat, sinó més aviat un intent de disminuir l’aversió que sentim envers aquesta mena de ‘població’ (no hi ha gaires amants dels insectes, ni dels colons): dir-ne ‘hotel’ en comptes de 'llar' o 'residència' dona una falsa idea de transitorietat, ens deixa entendre que aquests ‘residents’ no són permanents i, per això, trobem menys difícil carregar-nos de paciència, acceptar-los encara que no ens agradin. Però el més segur, tanmateix, és que senzillament hàgim calcat la veu anglesa, sense pensar ni un moment que amb els trasllats directes de llengua també se’ns enganxen sistemes de pensament.
Vaig continuar passejant, sense destinació concreta, entretenint-me i provant dreceres inconegudes. Tot el que diem incorrectament, sense rigor; tot el que llegim a l’engròs o desatents o amb voracitat capitalista; tot el que publiquem sense autoexigir-nos, sense concretar, només se suma a aquesta improvisació desafinada, atropellada, inconnexa d’una espècie humana que no sap escoltar, que no sap existir col·lectivament i que actua com si estigués sola (i encapçalant el cartell del festival) en un escenari. El grill de camp no tapa, no silencia el grill italià quan ‘parla’, perquè ha entès que la seva supervivència depèn de compartir els recursos amb el veí. I, tal vegada no sent-ne conscients, malgrat que els motius essencials siguin pràctics, amb aquesta interacció, els dos grills creen una harmonia 'natural' i una harmonia 'artística'.
Els insectes no han de viure en hotels, i els humans necessitem barris amb cases i no pas hotels. Als insectes els cal amplària per relacionar-se, i, als humans, cura i escrúpol per conviure. A tots –teixit social, cultural. Proposo que, com fa la Blanca Llum Vidal als seus escrits “sobre literatura i amor”, al seu 'Llegir petit', pensem petit i escriguem petit i enraonem petit. Que, com l’escriptora, no ens acompanyem i prou dels altres, sinó que hi convisquem. Que no considerem la llengua com un complement, o una particularitat de la nostra existència, sinó l’eina que ens defineix, perquè ens permet de ser germans, família, col·lectius. Espècie. Éssers 'vius'. Que és així com alliberarem una mica d’espai per reconèixer la presència del que no es diu ni s’escriu ni es canta, i ens n’escandalitzarem i hi anirem a l’encontre. Proposo que callem una mica i fem lloc a la llengua, per tal que agafi forces i recuperi la seva capacitat infinita i concentrada i precisa. Proposo que parem l’orella, fixem la vista i tornem a estudiar-la, per 're-cor-dar' i reaprendre l’essència de la llengua: comunicar-nos, estimar.
