El disbarat ambiental i social del model Hard Rock

El megaprojecte del Hard Rock que es pretén ubicar a Salou i Vila-seca va rebre un darrer cop al no tramitar-se i no aprovar-se en la darrera sessió de l’any 2022 de la Comissió d’Urbanisme de Tarragona. No obstant, això no ha suposat l’estocada final al projecte i hi ha sectors econòmics i polítics que encara el defensen. Aquestes setmanes és fins i tot un projecte que el PSC considera imprescindible per aprovar els pressupostos del govern d’ERC. Volem aprofitar aquest espai per exposar els motius pels quals aquest projecte s’hauria de descartar definitivament per abordar-ne d’altres més arrelats al territori i sostenibles tant socialment com ambientalment.

Primer, cal situar el projecte. El megaprojecte inicial del BCN World pretenia ocupar 625 hectàrees a la Costa Daurada (entre Vila-seca, Salou i Cambrils) amb 6 casinos i 12.000 places hoteleres, a més de noves vies d'accés, centres de convencions, centres comercials i teatres. L’origen d’aquesta idea prové del govern de Convergència i Unió, el 2012, quan patíem les conseqüències de la crisi econòmica del 2008, amb un atur elevadíssim provocat en part per la parada del boom en el sector de la construcció, que suposava també el punt final per a grans projectes especulatius i turístics a les costes del Mediterrani. En aquest context, un projecte com el BCN World buscava reactivar l’economia del pelotazo, aquest cop acomodant-se als interessos de la competència del magnat de casinos Sheldon Adelson, que en el seu moment buscava una localització per fer el seu Eurovegas, però semblava que havia optat per Madrid com a ubicació. El Hard Rock és l’herència d’aquell megaprojecte, una versió que s’ha anat rebaixant en dimensions al llarg de deu anys, però que encara continua damunt la taula.

En aquest model de desenvolupament es justifica la sobreexplotació de la costa i els seus ecosistemes amb la promesa de grans beneficis per al territori. Ara bé, no només molts dels beneficis no van a parar al territori, sinó que també trobem nombroses externalitats que cal considerar. En termes d’ocupació, òbviament no qüestionem la capacitat del projecte de generar-la en el curt termini. Ara bé, una anàlisi seriosa ha de tenir en compte la qualitat i la sostenibilitat d’aquests llocs de treball, i en el sector turístic a Catalunya solen ser sous baixos i condicions precàries per a la majoria. L’exemple més clar, que ja és part de l’imaginari popular gràcies a la lluita de Las Kellys, són les dones de la neteja subcontractades que s'encarregarien dels 12.000 llits del Hard Rock cobrant la misèria de 2,5 € per habitació. A més, el sector turístic sol ser altament estacional i genera, per tant, feines igualment temporals incapaces de donar un futur estable als treballadors/es. Com ha explicat Eloi Redón, un indici dels escassos beneficis econòmics és que, malgrat l’augment de 2 a 5 milions de turistes a la Costa Daurada entre el 2009 i el 2019, en el mateix període el poder adquisitiu del Baix Camp va disminuir un 1,1%, el del Tarragonès un 1,4% i el del Baix Penedès un 5,6%.

Més enllà de l’efecte directe en el tipus de feina, la promoció de llocs de treball pobres genera una sèrie de danys col·laterals. Per un cantó, aquestes feines, donat el seu caràcter temporal, precari i fragmentant, tenen una ràtio molt baixa de sindicalització. Ara bé, està àmpliament demostrat per la literatura acadèmica que és l'organització laboral de la mà d’obra la que fa que el treball tingui efectes positius per a la societat en termes de benestar i igualtat. Igualment, aquest tipus de mercats laborals suposen externalitzar els problemes socials derivats de la desigualtat laboral cap a l’estat del benestar, com pot ser la necessitat de donar ajudes socials per poder pagar un lloguer i tenir un sostre on viure. A més, en el sector turístic massificat i temporal es generen problemes afegits per a la societat i l’erari públic, com és una alta congestió del transport i els serveis públics, inclosos centres d’atenció primària. Aquesta saturació és difícilment gestionable a nivell local, especialment per als municipis de baixa capacitat fiscal.

Cal preguntar-nos també per la cabuda d’aquest megaprojecte entre els objectius de sostenibilitat ambiental del nostre país, sobretot tenint en compte la declaració d’emergència climàtica de la Generalitat. El sector de la construcció, els edificis no residencials i el transport són parts importants del consum energètic i d’emissió de CO₂ planetari. En termes d’efectes directes, es va calcular que el projecte anterior, el BCN World, consumiria 50.280 Mwh/any en electricitat, l’equivalent al consum de Torredembarra, amb 15.000 habitants, i 2 hm² d’aigua, equivalent al consum de ciutats de 30.000 habitants. A tot això cal afegir-hi els efectes indirectes, com ara l’emissió de CO₂ en la producció de formigó i construcció del recinte, les infraestructures i el seu manteniment, així com dels desplaçaments en avió dels turistes. Igualment, no podem oblidar l’efecte ambiental sobre l'ecosistema present del territori, que va ser la causa de la penúltima paralització del projecte. A tota aquesta demanda energètica i de recursos cal afegir-hi que la Costa Daurada és en un territori que, per culpa del canvi climàtic, es troba en risc de desertificació, escassedat d’aigua i reducció de sorra al litoral.

No volem deixar de recordar aquí que un dels aspectes més alarmants del projecte ha sigut la perpetuació del model público-privat basat en socialitzar riscos i privatitzar guanys. Les promeses d’una baixa fiscalitat per al projecte del Hard Rock magnifiquen els problemes socials i ambientals mencionats anteriorment, generant més externalització dels costos i privatització dels guanys econòmics. Aquí, en un context de dubtosa viabilitat del projecte, la Generalitat de Catalunya ha avançat 120 milions d'euros per a la compra dels terrenys i s’ha gastat 150.000 euros en estudis i informes per modificar el Pla Director Urbanístic de Vila-seca i Salou, i assumeix d'aquesta manera molts riscos, encara que sigui temporalment.

En definitiva, el model de desenvolupament del Hard Rock és un model insostenible en termes econòmics, ambientals i energètics i s’allunya de la responsabilitat de garantir un futur digne a les generacions presents i futures. Tenint en compte la declaració de l’emergència climàtica i les possibilitats de l’economia verda, l’administració pública hauria de dipositar les energies del país en projectes productius, curosos amb el territori, sostenibles i de bones condicions laborals. Amb sort, d'aquí un temps, podrem mirar enrere i veure aquest projecte com una realitat social i ambiental que vam evitar.