Disparar-se al peu

Fer campanya a favor de l'abstenció, com sembla que fa ara l'independentisme més betzol (però amb més ínfules), és una manera bastant segura de condemnar-se a un mateix a la irrellevància. Però vaja, endavant. El país està tan farcit de ments preclares que fan sentències amb les paraules “el país” que sembla mentida que la política catalana es trobi en una situació tan desmanegada, tan desorientada, tan neulida, tan poc interessant. Tants de savis pontificant a tort i a dret, vint-i-quatre hores al dia i set dies a la setmana, i no poder, com diuen els valencians, alçar un gat pel rabo. Ni tots junts, ni d'un en un.

Eludir la irrellevància hauria de ser el primer objectiu d'un espai polític com l'independentisme català, que, en canvi, du anys exercitant-se a disparar-se als peus, tant el dret com l'esquerre, cada vegada amb més acarnissament i punteria. S'ha arribat a crear una falsa disjuntiva entre la simple gestió d'un dia a dia administratiu i mediocre, i la xerrameca inacabable, tan presumptuosa com buida, i sovint tòxica, dels xarlatans i els patriotes. I d'aquí no en surt.

L'independentisme català va tenir el seu moment àlgid quan va aconseguir unir la reivindicació nacional de Catalunya amb la dels drets i les llibertats fonamentals de la ciutadania, amenaçades abans i després del 2017 per una deriva il·liberal que afecta tot Occident i que ara s'imposa més clarament que mai. Confondre aquest moment en què ens trobam amb un simple espantall electoral de l'esquerra és d'una miopia colossal, i decidir que la cruïlla en què es troba tot Europa senzillament no va amb nosaltres és una manera com qualsevol altra de passar voluntàriament per beneit. De beneit amb pretensions i amb tot un repertori d'insults, retrets i brometes cagades, això sí. O de cites i lectures ben enlairades, però de les quals no se n'ha extret res que les lligui amb la vida real de les persones, que té l'inconvenient que embruta i no és reductible a quatre frases pomposes, o escandaloses, o el que sigui.

A alguns els ha semblat començar a veure la punta de les orelles del llop amb el que ha passat al País Valencià i a les Balears amb les eleccions autonòmiques, però encara així persisteixen en la idea que no va amb ells. Bé, enhorabona. Les eleccions del 23 de juliol tornen a ser de blocs perquè és una nova edició del xoc permanent entre progressistes i reaccionaris que es repeteix al llarg de la història de les civilitzacions, i arriba –per als que vivim ara i per als que hagin de viure en el futur immediat– en un moment especialment delicat, en què tots els retrocessos que patim ara seran molt difícils de revertir després. Es pot escollir estar a una banda o a l'altra del xoc, i de fet és el que està fent tothom (una part de la població, en contra dels seus interessos objectius, però aquesta és una altra qüestió). I després hi ha qui tria ser irrellevant perquè considera que la seva vanitat, o les seves tristes bregues de poder, són més importants que els problemes de la resta de la humanitat.