Activista ecologista i portaveu del GOBEn el darrer article, publicat ara fa dues setmanes, vaig apuntar el que consider que són tres objectius focus de les lluites socials en aquests temps d’emergència i col·lapse. Un temps que alhora esdevé una oportunitat única per construir noves realitats, nous paradigmes i horitzons que ens permetin emancipar-nos d’un futur que massa sovint ens volen fer creure que és inevitable. I d’aquests tres objectius o focus, per a mi, un que consider essencial i del qual es parla poc: la disputa del temps.
El món ha accelerat les seves lògiques productivistes fins al punt que les persones ja no disposam del nostre temps, ja no decidim a quin ritme el volem viure, ni a quines prioritats decidim dedicar-lo. Tot ens ve imposat per les regles del joc i els valors del productivisme, la productivitat, la competitivitat i el consum. Valors socials que mesuren ‘l’èxit’ vital de les persones en un món totalment desnaturalitzat. Un món que ens converteix en individus alienats, desconnectats dels cicles naturals que estructuren el temps universal. Desconnectats dels cicles estacionals o dels cicles dels astres, que durant anys han guiat la vida als nostres avantpassats. Desconnectats d’aquesta saviesa que et connecta amb tots els elements de la biosfera de la qual només som una part i de la qual depenem. Però les lògiques de producció, acumulació de riquesa (monetària) i consum han pervertit aquests cicles, els han volgut dominar, artificialitzar i desatendre: una desconnexió premeditada, induïda i forçada que ha generat greus desequilibris perquè la natura no té ja la capacitat de sobreposar-se a la sobreexplotació dels seus ritmes naturals, forçats per la producció i el consum.
Però no només d’aquest temps i cicles ens hem desconnectat. Ens hem desconnectat dels nostres propis cicles vitals, biològics, circadians. De saber acompanyar les diferents etapes de la vida atenent uns cossos fràgils i vulnerables que requereixen ser cuidats i que són mortals, vulnerables i imperfectes, com apuntava en una entrevista Carlos López Otín arran del seu llibre El sueño del tiempo. Uns cossos que no només transiten diferents etapes al llarg de la vida –de la qual només es valora la productiva, la que serveix a l’engranatge del sistema–, sinó també d’uns cossos, els de les dones, concretament, que són cíclics en ells mateixos durant l’etapa fèrtil que ocupa una part important de la seva vida. Que és el que marca el ritme biològic del naixement i la reproducció de la vida. Uns ritmes també desatesos i dels quals se’ns desconnecta (o ja no se’ns connecta) en començar a menstruar.
Vivim vides accelerades i donam sentit a una existència que ens obliga sovint a dir “no tenc temps”. I per què no tenim temps? I per a què no tenim temps? I per què necessitam ocupar-lo d’ocupacions i quefers constants per donar ‘sentit’ a la nostra vida en el marc dels valors socials de ‘l’èxit’ en les societats capitalistes i patriarcals? Per què sentim que l’hem d’omplir i poder explicar a tothom que no tenim temps per a res perquè l’omplim de renou? I per què això es considera que és una vida ‘ben aprofitada’? Joaquín Araujo reflexiona sobre això i anima la gent a “lentear”. En català podríem traduir-ho com a ‘desaccelerar’, però no només. A anar a poc a poc a posta. A un ritme que ens permeti observar la vida, aprendre’n i no només veure-la passar i esgotar-la. A aquietar i silenciar les nostres paranoies vitals. A diposar de temps no per omplir-lo, sinó per deixar-lo passar i acompanyar-lo.
D’aquí ve la disputa del temps. Evitar el col·lapse implica desaccelerar amb urgència –paradoxa inquietant però imprescindible–, el món i les vides. Aquesta és la vertadera emergència. Relocalitzar i reterritorialitzar les nostres vides i les nostres economies, implica alentir-les, aturar el ritme desbocat que identificam com a ‘progrés’. La velocitat i l’acceleració han duit al col·lapse i la desconnexió dels ritmes, propis i de la natura de la qual som part. És el que implica defugir l’escala humana –no tecnològica ni mecanitzada– del temps. Hem confós progrés amb velocitat. Cal reconquerir el concepte de temps, que no és més que una construcció social, política i econòmica, que cal deconstruir per atendre i entendre els cicles ecosistèmics i biològics, per entendre que cap societat podrà perpetuar-se si continuam forçant i desatenent els cicles de reproducció de la vida. El temps és una construcció que hem de subvertir i reapropiar-nos. Una lectura pendent en relació amb el concepte temps en el marc dels temps de treball és El problema del trabajo: feminismo, marxismo, políticas contra el trabajo e imaginarios más allá del trabajo de Kathi Weeks. En la plana de presentació del llibre de l’editorial Traficantes de Sueños diu: “Weeks aprofundeix en les potències de la renda bàsica i la reducció de jornada no només pel seu contingut –per la manera en què s’enfronten tant a l’ètica capitalista del treball com a l’ètica patriarcal familiarista–, sinó també per la capacitat que tenen de qüestionar el que donàvem per suposat, convocar subjectes diversos i, fonamental per a ella, lluitar per “temps per al que vulguem”. Aquest dret a tenir el temps necessari implica, a més, la possibilitat de reinventar-nos juntament amb altres”.
És com diu el dimoni a l’àngel de la pel·lícula Tan lejos, tan cerca, de Win Wenders: “El temps és or. Per a l’esquirol, el temps és un esquirol. Per a l’heroi, el temps és heroic. Per a la puta, el temps és un altre engany. Si ets gentil, el temps és gentil. Si tens pressa, el temps vola. El temps és el teu servent, si tu ets l’amo. Els temps és el teu déu, si tu ets el gos. Som els creadors del temps, les víctimes i els assassins. El temps és atemporal. I tu ets el rellotge”.
Més enllà de la poètica, la disputa i reapropiació del temps és ara una subversió personal i política imprescindible per enfocar nous paradigmes vitals. Els únics possibles i desitjables, si pretenem perpetuar-los.