Dissabte Sant
És Dissabte Sant, un dia buit, quiet i trist en el qual els cristians rememoram que el cos del natzarè ja és al sepulcre. La litúrgia facilita l’enllaç amb aquella història extraordinària ocorreguda fa gairebé dos mil·lennis i ens permet participar, encara que sigui contemplativament, del silenci feixuc que s’escampà en les ànimes d’aquells que l’havien conegut i estimat. Però aquell no era un dol normal. Mai ho és quan es tracta de víctimes de l’odi o de l’opressió, i això és especialment greu quan aquest odi es troba arrelat en el cor de la gent, de la multitud encesa que uns dies abans es manifestava davant el palau del prefecte romà demanant la mort d’un home mig nuu, torturat i exposat per part de les autoritats –ecce homo– com si fos un animal o, pitjor encara, una nosa.
Però aquell no era un home qualsevol. Abans d’això, aquella mateixa massa de gent el va anar a cercar quan intentaven linxar una adúltera agafada in fraganti i que seria emprada com a excusa per veure la seva reacció davant una estricta aplicació de la llei. Impassible, aquell individu, proper i enigmàtic alhora, amb el cap baix i fent dibuixos a terra, va dissoldre la multitud demanant que s’avancessin llançant la primera pedra aquells que creien estar lliures de pecat. Una senzilla frase que colpejà mortalment aquell botxí col·lectiu que havia d’executar la sentència dictada. El que els demanava sense mirar-los als ulls era que analitzessin, cada un d’ells, quina era la seva legitimitat per llançar la pedra que havia de posar fi a la vida d’aquella dona. Les accions poden ser col·lectives i anònimes, però la culpa sempre té el nom d’algú. Aquí no val amagar-se darrere les esquenes dels altres; o no hauria de valer, perquè el cert és que, si algú hagués llançat un primer còdol, la resta l’hauria seguit cegament. Però aquest primer llançament no es va produir i la massa es va desfer, tot i que amb això la seva ràbia cap a aquell pobre galileu va anar creixent.
Per això no ens ha de sorprendre que aquell home que setmanes enrere va vèncer l’enfurismada turbamulta, ara n’hagi estat la víctima. El pitjor és, però, que cap dels seus seguidors més íntims ha estat capaç d’imitar el mestre. Ningú l’ha defensat. Al contrari, la majoria ha escampat i ha fuit mort de por. La memòria del que ha passat aquests dies es grava en el cor petrificat dels covards, de tots aquells que una setmana abans celebraven la seva arribada a Jerusalem i ara han callat.
Segles abans, la sang d’Abel clamava justícia al cel davant el crim solitari del seu germà Caín. Déu li va demanar comptes per això i ell va respondre i va assumir la culpa del que havia fet. En la mort del natzarè, en canvi, el culpable és plural i no s'encara amb ningú, però hi és igualment i cal que sigui identificat. La seva freda indiferència s’escampa al llarg de les generacions, provocant un clam que encara avui arriba al cel. Des d’Ucraïna, el Iemen, Etiòpia, Síria, Myanmar i tants d’altres indrets, milers de persones moren sense nom, sense justícia. I els cors de molts de milions que ho veiem d’enfora se’ns va petrificant, cada cop més, en aquest Dissabte Sant que no s’acaba.
Joan Mesquida és doctor en Dret i llicenciat en Ciències Polítiques i de l’Administració
