El dissens turístic ha arribat

Yayo Herrero, dona referent de l’ecologisme feminista, activista, enginyera i antropòloga, és una de les veus més sentides en l’anàlisi de la crisi ecosocial i el canvi de paradigma que ens cal per transitar cap a escenaris més justos, democràtics i ecològicament possibles. Els nostres sistemes polítics, econòmics i socials als països del nord global no ho són gens o cada cop ho són menys. Són, de fet, ecocides, perquè atempten contra els cicles ecosistèmics que possibiliten la vida arreu del planeta, i són, a més, racistes i profundament injustos. Quan feim una mirada a la nostra realitat territorial, econòmica i social concreta, veim fins a quin punt aquesta diagnosi global és també certa en el nostre context concret. A les nostres illes, la dinàmica econòmica capitalista s’ha cristal·litzat en termes d’una turistificació absoluta del nostre context: hem organitzat el territori, la gestió dels recursos i la societat per tal de garantir la reproducció del capital vinculat a l’economia de venda del paradís que ja no som, on cada dia surten notícies de perpetuació de la devastació territorial per l’especulació i mercantilització financera i immobiliària, la precarització i fins i tot esclavatge laboral, situacions extremes de persones migrants i racialitzades, violències i tensions socials, infraestructures  i serveis desbordats, episodis climàtics cada cop més extrems, com l’última DANA fa just uns dies, i persones expulsades dels seus contextos vitals per l’emergència de l’habitatge.

Ara ens trobam en un moment clau: el consens social que històricament hi ha hagut entorn dels suposats beneficis de l’especialització turística comença a tenir fortes esquerdes, i això es veu reforçat pel fet que, a més, no és només una qüestió pròpia i única de les nostres illes, ni tan sols d’altres contextos insulars –com és el cas de les Canàries, que té també la seva societat als carrers per exigir límits al tot turisme que viu a costa de territori, recursos i persones de les quals s’apropia i sotmet. També passa en altres contextos territorials no insulars, on el fenomen turístic atempta contra les qüestions més essencials com poder disposar d’un habitatge i un treball dignes, i on l’expulsió del veïnatge, la desarticulació social, l'espoli dels recursos, i la mercantilització turística de qualsevol singularitat territorial, cultural o ambiental ens aboca a un abisme provocat per la manca de sentit amb què es converteixen els territoris turistitzats. Es fa cada cop més evident que aquesta articulació econòmica se sosté sobre unes dinàmiques colonitzadores i extractivistes i unes violències estructurals que afecten qui resideix i treballa aquí, però no només. Perquè el que cal per sostenir el model aquí té repercussions i vincles forts amb dinàmiques globals totalment inassumibles (crisi migratòria, crisi climàtica, conflictes geopolítics pels recursos, etc.).

Tornant, però, a la realitat més concreta, són molts els que pensam que aquest inici de ruptura i dissens en relació amb el relat amable que havien aconseguit imposar durant dècades, els poders polítics i econòmics favorables a l’especialització turística de l’economia, és l’inici de la disputa d’un dels tres eixos que necessitam per poder albirar els inicis dels canvis i les transformacions ecosocials que requereix aquest petit territori i el món sencer. Els tres eixos en disputa, o les tres hegemonies que cal subvertir són, com sempre esmenta Yayo Herrero: l’econòmica, la política i la cultural. De les tres, cap no és més senzilla que l’altra, però la cultural és sens dubte una de les més difícils d’abordar. Ara estam en el punt en què les societats que reaccionam contra aquest model d’especialització econòmica començam a col·lectivitzar els malestars –que no molèsties– que genera sobre les nostres realitats presents i que desdibuixen qualsevol possibilitat desitjable de futur. Cal que aquests malestars es converteixin en objectius estratègics d’aquesta lluita contra la turistificació. D’aquesta manera tindrem la capacitat d’incidir en les decisions polítiques que ens calen per fer palanca i transformar l’economia dels nostres territoris. Estam en un inici, però es tracta d’un canvi, el cultural, molt complex perquè requereix també revisar privilegis propis, donar-li un enfocament que ha de ser radicalment col·lectiu, local i global, sense fer passes en fals, ni tirar “pilotes fora”, atenent una realitat més complexa del que molt sovint estam disposats a mirar i assumir com a pròpia: qui conforma actualment la nostra societat? Qui la sosté? En quines condicions? Sobre quines desigualtats? Sobre quines injustícies? Què farem sense aigua? Sense casa? Sense terra fèrtil i amb un territori asfaltat, construït i artificialitzat sense capacitat per enfrontar els episodis climàtics extremes que ens marcaran les (no) estacions?

Amb aquestes preguntes presents ens haurem de plantejar els objectius polítics d’aquesta mobilització sincrònica a diferents territoris i que s’expressa a diferents sectors o àmbits de la societat. És cert que el turisme avui dia és ja tan inherent a la nostra realitat com ho són el capitalisme o el patriarcat. És la “cultura” dins la qual hem crescut i que necessitam desconstruir, i no és fàcil quan forma part de la nostra essència com a societats del nord global; però també és cert que les evidències de les conseqüències sobre el territori, els recursos i les persones són cada cop més identificats, compartits i assenyalats. El repte, doncs, és com ara convertim aquests malestars d’una qüestió tan àmplia i que arrela tan endins en una agenda política per a la transformació de model econòmic que ens permeti canviar de rumb, aprofitant la força social de l’organització col·lectiva que s’està generant. I en això estam.