Qui dissenya la Wikipedia?
S’acaba el març, un mes cada cop més marcat pel dia 8, el Dia de les Dones. I no m’estranya que sigui així, perquè decididament cal reivindicar més la igualtat i la justícia. És per això que jo no vull deixar escapar el març sense parlar-ne, i fer-ho de manera combinada amb les dades, que són claus tant per entendre el món com per prendre decisions. D’això vam enraonar en la jornada de l’Open Data Day 2025, organitzada per la Iniciativa Barcelona Open Data, i centrada en la tecnologia de dades obertes a favor dels drets de les dones. Vam parlar de codis, xifres, paraules, algoritmes i portals web. Però, sobretot, vam parlar de poder. Cada bit, cada estadística, cada conjunt d’informació porta inscrita una mirada, i aquesta mirada determina què es visualitza i què es queda a l’ombra, o fins i tot què es queda en l’oblit. Si les dones no participem en la creació, anàlisi i aplicació d’aquestes dades, la revolució digital transmetrà els mateixos biaixos de desigualtat de la nostra realitat, actual i passada. Espero que no pas de la futura.
La jornada va començar amb una veritat incòmoda: la desinformació és un verí, però les dades obertes poden ser-ne l’antídot. Lourdes Muñoz, directora de Barcelona Open Data, ho va deixar clar: en un món on el 73% de les persones excloses digitalment són dones (segons l’ONU), obrir dades sense perspectiva de gènere és com construir cases sense sostre. És inútil. Perquè si les dades no es desagreguen per sexe, les desigualtats es tornen invisibles, es dilueixen en grans categories com “ciutadania” o “usuaris”, i llavors les polítiques públiques continuen navegant a cegues.
Durant les taules rodones, un mateix fil invisible teixia el debat: la mancança de dades sobre dones és, en si mateixa, una màcula inacceptable que ens deixa mal parats com a societat. Aquesta ceguesa fa que les desigualtats es naturalitzin, sembla que no existeixin. I és que les dades obertes no són només transparència, sinó també memòria. A hores d'ara, Wikipedia, tot i tenir gairebé la meitat (49%) de lectores, conté menys del 20% de biografies femenines i, a més, només el 13% dels editors són dones. Per tant, no es tracta només d’obrir dades, sinó de concebre-les, dissenyar-les. I d’interpretar-les, esclar, amb ulleres sense biaixos masclistes.
Les dades són poder, i qui controla el poder controla el relat. La pregunta, doncs, és senzilla: ¿Volem una societat on les dones siguin subjectes o objectes de les dades? Depèn de tots i totes nosaltres injectar-hi ètica, diversitat i memòria. Perquè les dades obertes soles no canvien res. Les persones, sí. I són les persones amb ulleres igualitàries –les que omplen buits de dades, les que editen Wikipedia, les que exigeixen estadístiques amb nom de dona– les que estan reescrivint les regles. Com va reblar Lourdes Muñoz: "No es tracta de comptar dones, sinó que les dades comptin per a les dones". Un repte colossal, però necessari per a una democràcia veritablement inclusiva.
