Dissenyar el futur de sa Pobla: un repte i una necessitat

Per entendre què passa a sa Pobla cal pujar a l’ermita del puig de Santa Magdalena, per tal d’agafar distància i mirar l’horitzó de la mar blava. El vent de llevant ens permet escoltar i sentir el batec de les venes del món que floreixen a sa Marjal, i el xiuxiueig del canyet albuferer quan dansa el seu propi alè. La pau de l’indret sorgeix de la petja de les dones beguines i dels ermitans que un dia habitaren el cim. La gran marjal, de terra planera i oberta, que fou mesella de suors copioses, anhela trobar el millor camí del seu propi futur.

A les darreres setmanes, la Sala va fer els deures i joves i no tan joves es varen poder reunir a cel obert a la plaça del Mercat per dialogar, participar i debatre el projecte d’un nou model social i d’urbanisme per al poble, fent de la participació de la gent un eix central. El procés de construcció d’aquest nou paradigma va germinar entorn d’una pregunta: Com t’imagines el futur de sa Pobla? A partir d’aquesta incògnita, anaren construint una sèrie de plantejaments i necessitats, algunes d’elles irrenunciables, que segurament configuraran la vida poblera al segle XXI. Sembla que l’urbanisme no va ser el tema central. Les ganes i l’aposta per trencar amb el sistema econòmic actual varen aflorar. La sostenibilitat, el consum responsable, l’ètica i la corresponsabilitat amb la natura centraren debats i treballs que probablement veurem publicats el febrer o el març de l’any vinent i que sembla que aniran encaminats a la recerca d’un futur més just, més verd i de producció més diversificada. La il·lusió per retrobar l’equilibri perdut i la dificultat de generar aquests nous plantejaments de vida, alguns d’ells força atrevits, radica en el preu que s’ha de pagar per trencar amb la comoditat de la insostenibilitat actual. Canviar les inèrcies sempre costa.

Un altre debat damunt la taula el novembre passat han estat les V Jornades de Turisme a sa Pobla. Som un poble sense costa en propietat, malgrat els intents de construir abans de la guerra (in)civil un port fluvial a Son Vivot de Baix. I a les discussions -sempre estèrils- amb els amics murers sobre la titularitat del tros de badia que va del pont dels Anglesos fins a les casetes de fust de madò Varela, sense oblidar les antigues terres del Cibollar i dels Colombars conreades d’antuvi pels poblers. Segons els responsables municipals, ja hem arribat a les 2.500 places turístiques dins el municipi pobler. No tothom desitja el mateix graó d’implementació d’aquesta ocupació, ni que augmentin les places d’habitatges vacacionals, perquè pensen que poden condicionar negativament el model de vida de què parlàvem abans. Altres aposten per un turisme de “proximitat”, sostenible i de qualitat per poder generar inversions i llocs de treball. El punt d’enmig sempre és el més desitjat i el més difícil d’aconseguir. Qualque cosa hem de fer si ja no podem viure de sa Marjal, diuen a les converses de tavernes i al carrer. El boom de la construcció de fa quinze o vint anys ens ha desdibuixat culturalment i lingüísticament. Un sector en diu progrés i l’altre en diu destrossa i extinció. Potser cal recordar que, quan va començar la desmesurada carrera pel formigó, els somni dels nostres responsables municipals era arribar a tenir una ciutat de trenta mil habitants i no els importava el preu a pagar, perquè només el poden pagar aquells que en tenen consciència.

Sorprèn als antics pagesos d’esquenes corbades que els seus fills i nets vagin a l’antiga plaça del Bestiar -que un dia també fou espai de concentració per als presoners republicans- a parlar de qüestions transcendentals com la utilització dels espais públics per part de la ciutadania, les cultures associatives que cerquen la innovació i la cohesió social, la transició ecològica, etc. No hauria de ser tan estrany. Fa dècades que pares i padrins apostaren per l’educació –fora de la pagesia– dels seus fills. A sa Marjal no hi veien futur, sobretot després de l’entrada l’1 de gener del 1986 a la Unió Europea. Les regles econòmiques del joc canviaren i la rendibilitat de les petites terres conreades ha estat quasi inexistent d’aleshores ençà. Els joves havien de prendre altres camins i així ho vàrem fer; creure és criança, deien el majors. La possibilitat de crear una indústria agroalimentària, que hauria estat una bona aposta de futur, va ser considerada i discutida als anys vuitanta. Segurament hauríem pogut resoldre les dificultats d’inversions i de capital, però el que no fórem capaços de construir fou el factor humà de capacitat i preparació. No teníem gent preparada per a aquest envit de futur. Sense un sentiment clar de poble i d’horitzó, el resultat és la depredació. Així ens ha anat.

Malgrat les dificultats, tenim al nostre costat el debat i la crítica constructiva a l’abast, la voluntat de no defallir. I malgrat la globalització que ens deshumanitza, encara conservam a sa Marjal unes senyes d’identitat, que ens poden fer atractius a nosaltres mateixos i a la resta. Tenim un poble viu que cerca les millors sortides, inclosa la Nova Carta de Territorialitat de Leipzig. Ens volem relacionar i desenvolupar amb el món, però a la nostra manera i al nostre gust. Estam cansats que ens diguin com hem de ser, què hem de pensar i què hem de fer. No tan sols volem imaginar, també volem decidir. L’escola ha donat el seu fruit i volem gaudir de la possibilitat i la certesa d’escriure el nostre propi futur.

Pere Perelló és escriptor