La dissidència com a malaltia
L’últim cas de què he tingut notícia dels molts que es coneixen en aquest camí esbojarrat en contra de la llibertat d’expressió és el del psicòleg canadenc Jordan Peterson. Arran d’uns tuits, i després per la participació en un podcast en què expressava idees que alguns considerarien políticament incorrectes, ara el Col·legi de Psicòlegs d’Ontario obliga Peterson a signar un text d’acceptació de culpa i de penediment públic i a seguir un programa de teràpia si no vol que li sigui retirada la llicència per exercir la professió.
Que unes opinions polítiques puguin ser considerades una mala pràctica professional és greu. Sembla que en una piulada Peterson va tractar un col·laborador del president Justin Trudeau d'"imbècil" (prick). En d’altres va fer uns comentaris sarcàstics sobre si determinades polítiques energètiques acabaven perjudicant nens de països en desenvolupament i, encara, va fer algun comentari humorístic que es podria considerar masclista, a més de negar-se a usar allò que, tan abusivament, anomenem “llenguatge inclusiu”. La denúncia de no més d’una dotzena de persones que es van sentir ofeses ha portat el seu Col·legi a considerar que els comentaris de Peterson “soscaven la confiança” en els psicòlegs i posen en dubte la seva capacitat professional.
Però, com ha escrit Neeraja Deshpande a The Free Press, el pitjor de tot és que el Col·legi de Psicòlegs d’Ontario hagi patologitzat la discrepància política. És a dir, que l’hagi considerat una malaltia que necessita reeducació –en diuen “seguir un programa de coaching”– i que posarien en mans d’un terapeuta triat per la mateixa Junta del Col·legi. No cal dir que Jordan Peterson ja ha advertit que no es plegarà davant d'aquestes exigències. No és estrany si es té en compte que ell mateix havia escrit un pròleg a una reedició d’Arxipèlag Gulag, del dissident soviètic Aleksandr Soljenitsin, recordant el recurs a la malaltia mental per combatre la dissidència, propi dels règims autoritaris.
Potser al nostre país encara no hem arribat tan lluny, però hi som molt a prop. Un cas ben proper és el del cessament del professor Ferran Suay el passat mes de juny com a director de Política Lingüística de la Universitat de València. Algunes de les seves opinions crítiques sobre com s’encara la lluita contra la violència masclista, o afirmacions científiques com a professor del Departament de Psicobiologia, havien inquietat aquestes ànimes inquisitorials que pretenen censurar tot el que no encaixa amb la seva visió del món. I tenim el cas de l’intent de boicot a la professora Juana Gallego, de la Universitat Autònoma de Barcelona, el març passat, per les seves opinions també sobre qüestions de gènere. Però es poden trobar aquests mateixos tics autoritaris en conselleries de la Generalitat de Catalunya com la d’Igualtat i Feminismes, amb incomprensibles vulneracions de la presumpció d’innocència o amb missatges de propaganda moralitzadora dirigida a condicionar la lliure consciència dels ciutadans.
Si s’ha pogut arribar a aquest clima actual de cacera de bruixes sense resistència –ara amb arguments pretesament progressistes– és perquè durant anys s’ha aplanat el camí abonant un relativisme que confonia l’exigible respecte a les persones amb el supòsit que totes les idees que tenien havien de ser igualment valuoses, amb un greu menyspreu a la necessitat de buscar i conèixer la veritat. I del relativisme radical i acrític ha estat molt fàcil saltar, paradoxalment, al dogmatisme autoritari.
De moment, la majoria de les coaccions es produeixen en un pla més discret que els dels Estats Units o el Canadà, i deriven en formes generalitzades d’autocensura que només es reconeixen en privat. Però mostren ben a les clares la progressió d’un autoritarisme ideològic davant del qual hauríem de ser capaços de reaccionar.
