La distinció

Cada any, quan arriben les dates entorn de les quals es concedeix el premi Nobel de literatura, s’alcen un plegat de veus que qüestionen el sentit no només d’aquest guardó literari (fet i fet, el més prestigiós del planeta, molt dotat econòmicament) sinó de totes les distincions que envolten el món de les lletres. Veuen els premis –petits i grossos– com una cosa obsoleta, marcada per un seguit de tics d’una antigor agònica, caracteritzada per la dèria del triomf i la imposició sospitosa d’un seguit de consignes. Tot premi literari dona a una obra una aura, una força simbòlica que, indirectament, eclipsa altres opcions. Precisament per això en diuen ‘distincions’, perquè pretenen distingir una cosa de molt de valor –als ulls dels saberuts que ho gestionen– d’altres propostes que, indirectament, queden al nivell de les potser no tan ponderables. 

El Nobel, s’ha d’admetre, continua atraient la societat literària mundial, tot i que la història de les lletres modernes s’ha escrit al marge d’aquest premi; molts dels autors més rellevants, llegits i influents del segle XX no el van rebre, o ni tan sols hi van ser mai candidats: Kafka, Joyce, Borges, Nabokov, Woolf o Zweig, per exemple. Tot i les negligències, incomprensiblement, el premi suec continua sent desitjat; sabem que més d’un autor viu no fa més que escriure per insistir-hi –que no s’oblidin d’ell si no publica cada dos o tres anys!–, fer-se ben present als ulls de l’Acadèmia Sueca, de la qual espera la trucada des de fa dècades.

I alhora es fa difícil pensar la literatura sense cap mena del que podem anomenar 'la gestió de la distinció'. Publicar ja és distingir-se, és rebre l’aprovació d’un editor, que no reben els aspirants. I un cop publicats, no és normal que els que hi entenen ponderin què hi ha de més destacable entre el que ha tret el cap? I entre el més destacable, què pot ser més destacable encara? Tot sistema cultural funciona així: cal triar per decidir què entra o no al museu, o al cànon, per dir-ho en termes literaris. Una altra cosa és que puguem discutir els criteris (ara ja són més marcadament polítics que estètics) que operen a l’hora de decidir què és o no distingible amb cert tipus de reconeixements. O, per dir-ho d’una altra manera, si la distinció ja no distingeix res, o està avariada, o és només una trista pantomima política o identitària. És a dir, propaganda. 

Perquè, ens hi podem fixar, ara mateix hi ha uns quants premis Nobel vius que, després de ser guardonats, han fet llibres nous, i aquests no són traduïts a casa nostra, en català (així Jelinek, Kertész, Müller, Mo Yan…), però sí d’altres autors no tan distingits internacionalment, però que els editors del país consideren que hi han d’invertir, traduint-los i publicant-los. Vull dir que certes distincions no fan cap efecte si no van acompanyades d’altres coses: favor dels lectors, simpatia comunicativa, visió política en la línia de l’última dèria igualitària, etc. 

Melcior Comes és escriptor