Diu l’autor

Fa uns mesos vaig publicar una novel·la i vaig cometre la descortesia d’aprofitar aquesta columna per fer saber als lectors que un nou llibre meu estava a punt d’arribar a les llibreries. En cap cas deia que el llibre fos bo; simplement explicava, amb el cor a la mà, què significava per a mi publicar aquest llibre, i m’atrevia a compartir la inquietud d’algú que s’ha trencat el cap per fer una obra literària, i el poc que en pot esperar (en termes de reconeixement i d’acceptació per part dels lectors) en un món com el d’avui, amb tants estímuls i propostes llamineres. En cap cas esperava que d’aquell article se’n fes el ressò que va acabar tenint; se’l va criticar com a mostra d’autopromoció més o menys vergonyosa, i fins i tot algú va trobar que m’havia d’estirar les orelles públicament, i citar-lo amb voluntat d’escarni. 

De les frases d’aquell article se n’han fet titulars, perquè és ben sabut que el primer que emmarca la recepció d’una obra literària és l’autor, i que gairebé tot el que s’acaba afirmant d’un llibre és el mateix que el seu responsable va dir a les entrevistes. Qui hauria de construir un discurs autònom, just, equànime i tant de bo original sobre els llibres haurien de ser els crítics, però tot sovint no podem esperar gran cosa d’un gremi mal pagat, que treballa amb l’elogi o el vituperi prefabricat, a còpia de retallar i aferrar frases que sonen a pluja que cau, de tan sentides. Si es dona tanta importància al que diu l’autor, em sembla, és perquè l’obra, en el fons, no importa: aquesta és un simple afegitó, com aquells bibelots que et regalen quan anaves a noces. Ara mateix, tot depèn del qui, i des d’on s’expliquen certes coses; no de què s’explica ni com s’explica, que hauria de continuar sent la base de l’afer literari. Que un autor parli del treball que li ha costat fer un llibre no implica que aquest treball sigui satisfactori: el que costa –en el meu cas– no és escriure sinó fer literatura a partir d’allò (mal) escrit –o pensat o imaginat. Escriure ho pot fer tothom: fer literatura, no, i menys encara fer un bon llibre, llegidor i trepidant, alguna cosa que no sigui la prosa esportiva i meritòriament mimètica dels espavilats que saben rascar les parets de la biblioteca de moda. La resta és màrqueting i comunicació, o la trama civil dels que, no sabent tramar una novel·la, es dediquen a tramar conxorxes personals, maledicències i premis de barriada. 

La literatura és una cosa grossa, enorme en comparació amb els literats i el món perdut del periodisme cultural. Si es parla tant l’autor és per no haver-se de llegir els llibres, o perquè el que interessa aquí és marranejar, fer tabola o donar corda expiatòria a les pròpies frustracions. Interessen més les cares que els llibres, més les opinions que els fets consumats. Potser les coses sempre han estat així, però ara, amb tota la distracció i la bulímia, tot plegat té un aire de comèdia negra que fa por, aquelles comèdies de mafiosos que es maten entre si per simples rumors. Res del que acabo de dir aquí hauria de ser tingut gaire en compte.  

Melcior Comes és escriptor