Què ens diu 'Succession' dels Estats Units?

Els meus amics que encara no han vist Succession, el hit d'HBO, diuen que no tenen interès a veure gent rica que es comporta malament. Aquesta sèrie d'humor negre encaixa a la perfecció amb això: segueix les peripècies de la família Roy, el patriarca de la qual, Logan Roy, és una representació de Rupert Murdoch, amb uns fills, Shiv, Kendall i Roman, que competeixen sense parar i sense èxit per heretar el tron.

Els personatges estan immersos en un món isolat on els accessoris de la riquesa obscena –avions privats, roba de luxe, cases en llocs cars– es despleguen de manera casual, com un teló de fons constant, i les conseqüències més àmplies del que succeeix en aquest món són visibles només de vegades. És comprensible que, al món real, enmig de rumors de recessió i després d'una pandèmia mundial, les preocupacions de la família Roy puguin semblar... irrellevants.

No obstant, Succession no tracta només de rics i del drama que generen. Les seves ressonàncies amb l'actualitat no són el punt central, encara que il·lustren de manera útil allò que s'arrisca quan se sacrifiquen la integritat, les relacions i l'interès públic per assolir objectius egoistes.

Del que tracta la sèrie des del primer episodi és de l'actitud dels nord-americans davant de les classes socials: a qui se li permet acumular estatus i poder i a qui no, i en quins casos són acceptables o no les mostres manifestes d'ambició.

Les ambicions individuals dels Roy de vegades són risibles, però mai no se'ns demana que ens preguntem per què són ambiciosos. Excusem el fet que siguin despietats i conspiradors perquè la gent es fa rica sent despietada i conspiradora, encara que els nens Roy siguin rics de naixement.

El que no és acceptable, dins de la lògica moral de la sèrie, és l'ambició dels personatges que no van néixer amb diners ni poder, però en volen obtenir. Els diàlegs estan plens de pulles –subtils i no tan subtils– d'uns personatges a uns altres, cosa que indica un alt grau de consciència sobre els significants de classe i què volen dir. Una dona que va a la festa d'aniversari de Logan Roy amb una gran bossa Burberry és objecte de burles perquè ha portat una “bossa ridículament grossa” a un esdeveniment en què només són apropiades les bosses de nit de la mida del palmell de la mà. Els Pierce (inspirats en part en la família Bancroft, que va vendre The Wall Street Journal a Rupert Murdoch) afirmen la seva condició de classe fingint que qualsevol conversa sobre diners està per sota seu. La matriarca del clan qualifica una oferta multimilionària per l'imperi de la seva família de “repugnant”, és a dir, basta, indigna, no una cosa de què parli la gent civilitzada (encara que no descarta rumiar-s'ho si és una xifra encara més gran). “Fes-me cas –diu Kendall a Shiv, en referència a l'empresari tecnològic arribista que intenta comprar la seva empresa–, diners nous: aquests bitllets acabats de fer més val que te'ls miris a contrallum”.

Tot i això, el conflicte entre els rics i els emergents té el seu cas més evident en la relació entre Shiv i el seu marit, Tom Wambsgans. Al llarg de la sèrie, la família, incloent-hi Shiv, el considera un intrús. A ell no li agrada, però ho tolera, fins que el matrimoni de la parella –res a veure amb els somnis igualitaris– comença a enfonsar-se i Tom i Shiv aborden el tema que fins ara havien evitat: ell mai no serà considerat un veritable membre de la família perquè vol aconseguir allò que ella i els seus germans simplement ja tenien al néixer. El poder i els diners estan bé si ja se'n tenen. El problema és voler aconseguir-los.

En un episodi a meitat de l'última temporada, Tom admet davant de Shiv que aquestes coses el preocupen. La veritat, diu, és que “tota la meva vida he pensat una mica en els diners, com aconseguir-los, com conservar-los”. I continua: “M'agraden les coses maques. M'agraden”. Li diu: “Si creus que això és superficial, per què no llences totes les teves coses per amor? Llença els teus collarets i joies a canvi d'una cita en un restaurant italià de tres estrelles. Sí? Vine a viure amb mi a un campament de caravanes. Sí? Vens?” En una brutal discussió posterior, Shiv ataca el punt més vulnerable de Tom. “Ets de poble –diu–, tota la teva família és esforçada i provinciana”. Esforçar-se és l'insult més gran de tots.

El 2021, un perfil del New Yorker sobre l'actor Jeremy Strong, que interpreta Kendall Roy, es va fer viral en part perquè un company seu de Yale es va burlar de l'actor per tenir un “impuls arribista”. Li vaig respondre escrivint sobre el menyspreu que solen sentir les persones adinerades i de classe mitjana acomodada pels que intenten elevar-se per sobre de la seva posició, especialment quan deixen clar que a ells també els interessen els diners i el poder.

En teoria, els Estats Units adoren els esforçats, les persones que comencen amb molt poc i que, amb molta feina i determinació, assoleixen l'èxit. A la pràctica, és un país on a les persones que han superat enormes dificultats per arribar fins aquí se les rep amb hostilitat, on a les persones que tenen diverses feines de salari mínim se les avergonyeix si també necessiten ajuda del govern, i on als pobres se'ls diu que aprenguin a programar, com si la idea de formar-se per tenir feines qualificades no se'ls hagués acudit mai. Els nord-americans ens pensem que ens encanta la gent intrèpida que tira endavant pels seus propis mitjans. Però el que realment ens agrada són els diners i el poder, i punt. En certa manera, creiem que tenir-ne indica que te'ls mereixes.

Aquesta és una altra creença fonamental que Succession desbarata de manera hàbil: la idea que els rics d'alguna manera són millors, més intel·ligents, més competents. Els fills dels Roy no són especialment competents i, per descomptat, no són més competents que Tom. Van a les palpentes, fan ximpleries i –llevat d'alguns comentaris enginyosos– no mostren cap intel·ligència especial o destacable.

És un tipus de poca traça que no veiem sovint al món real, ja que els diners també protegeixen a qui en té de la mirada escrutadora dels altres, gràcies als professionals de les relacions públiques, als advocats i a l'aïllament de luxe. Com a societat, als EUA hem interioritzat la idea que la riquesa és en gran mesura producte de decisions encertades i que qualsevol es pot convertir en un Logan Roy. Satanitzem i de vegades criminalitzem la pobresa perquè la imaginem com el resultat d'errors catastròfics i immorals.

A Succession no hi ha veritables herois, només una sala de juntes plena de nens nihilistes i emocionalment atrofiats que no paren de ficar la pota. Hi ha comèdia i fins i tot catarsi en això de veure com gent que es creu millor que els altres demostra que no ho és, i que la seva riquesa fins i tot els pot haver deixat extraordinàries disfuncions com a penyora. Tom desmenteix la idea que les persones ambicioses i treballadores reben la recompensa de la riquesa i el poder. La reacció més comuna davant dels esforçats –com en el cas de la persona que es va colar a la festa amb una bossa ridículament gran– és dir-los que s'han equivocat de sala.

Copyright The New York Times