Un diumenge difícil

S’acosta el dia que sabrem si les enquestes l’han encertada, com si tot plegat fos un joc d’apostes, i veurem qui guanya i què hi guanyem o perdem, si és que el resultat es pot reduir a pèrdues i guanys, com es fonen tantes coses a la vida. Però els termes econòmics semblen prou apropiats quan les decisions polítiques hi van a remolc i tanta gent a favor. Finalment, els drets passen per la butxaca i els desequilibris no tenen solució en un sistema que els afavoreix. Les decisions sobre la sequera, sense anar més lluny, depenen tant del vell sistema que, per més secs que ens quedem, obrir la porta a noves idees sembla una quimera. Només s’obren les aixetes. No sé si n’aprendrem o si abans veurem un partit que prometrà la pluja i la gent l’anirà a votar amb ciris encesos. 

La política és cosa de pactes, encara que hi hagi democràcies legalment fallides que trien dreceres dràstiques. Aquí tot apunta que el futur ens dependrà dels acords a què siguin capaços d’arribar els partits partidistes. Fins ara només sabem que ERC, el PSC, Junts, la CUP i els Comuns amb qui no arribaran enlloc és amb l’extrema dreta, catalana o espanyola. Un cordó sanitari que no s’ha vist en alguns municipis ni als debats televisius, en què es responia a les obsessions d’un senyor feixista que feia veure que li importaven les violacions a les dones, però deixava clar que només les que tenien a veure amb immigrants, perquè tothom sap que els violadors sempre venen de fora. El pacte contra l’extrema dreta fa temps que s’hauria d’haver signat, en lloc de deixar entrar tota aquesta gent dins un sistema democràtic on haurien de prevaldre, per sobre de tot, els drets humans. Malauradament, hi han entrat i el malson és global. En això ja hi estem perdent fa estona. Que tothom hagi d'afrontar el tema de la immigració amb maduresa i responsabilitat no implica en absolut ser racista ni xenòfob ni classista, i de la immigració el que més els emprenya és que sigui pobre. Però de la mateixa manera que ho deixem tot al fet de guanyar o perdre, també dividim tothom en bons i dolents. I la memòria de mosquit ens impedeix recordar que les generacions més properes a nosaltres han immigrat i han estat, també, estigmatitzades i menystingudes. Però tot el que tingui a veure amb la memòria, en un temps de present immediat, fa mandra. I repetim i repetim per no haver de recordar, sinó per caure en els mateixos errors i en les mateixes guerres. Les guerres només es perden. Més que ràbia, tot plegat provoca tristesa i desànim. 

Diumenge tornarem a votar amb la possibilitat d’haver-ho de tornar a fer aviat per una qüestió de números que poden no quadrar i de pactes que poden no donar-se, encara que coses més estranyes hem vist. No hi ha lloc per a l’idealisme, ni en política ni pràcticament enlloc. La desafecció no només té a veure amb la mediocritat sinó amb la sensació que no hi ha res a fer perquè som així i sempre ho serem. Perquè per damunt hi ha els interessos propis. Perquè som humans i, com a humans, no hi ha política que valgui. Ho som amb totes les virtuts i tots els defectes. Amb més o menys cinisme (en el món de la política només és més visible perquè és més públic). Seria molt més fàcil resignar-se a acceptar tot aquest determinisme si no fos que tenim exemples de canvis poderosos i de força col·lectiva. De fet, els hem viscut i, no ens enganyem, no els hem abandonat. Per això el vent no pot bufar a favor dels qui, posats a no solucionar res, venen i compren l’odi, que surt intel·lectualment de franc. 

No ens ho posen gens fàcil, és veritat. Però jo diumenge torno a l'escola.