Divendres negre. Dimarts, també
L’alegria del Black Friday, si és que algú la viu, s’esvaeix amb rapidesa davant l’allau d’informacions que alerten d’estafes i de pujades de preu prèvies per fer veure que després baixen. Hi ha estalvis que foraden les estovalles, es diu. En realitat no es diu gaire i s’utilitza més l’expressió castellana, però si la tens present, quan sents que una cosa està d’oferta ja comences a malfiar-te’n. On és el parany?, et preguntes. I això que tothom té persones al seu voltant, més o menys properes, que troben unes ofertes excepcionals i sembla que la vida els surt molt més barata que a la resta. Viuen en un Black Friday permanent i l’exhibeixen amb orgull. Massa, a vegades. Però en aquesta societat de consum és normal mostrar els trofeus d’aquesta manera, sense pudor, com una victòria al sistema i com un gol que ens han fet a la resta: tu ho has pagat a 100 i jo a 10. Pam! Als caçadors d’ofertes no els discuteixes el seu triomf. Només tens la possibilitat de creure-te’ls o no. Perquè mai mirem els seus comptes bancaris, que la gent és molt gelosa a l’hora de parlar dels seus diners. L’ostentació té un límit. Però aquest és un tema per a un altre dia. La qüestió és que d’aquestes petites victòries relacionades amb l’estalvi viu la classe mitjana, i les no tan mitjanes. D’això i de pagar per fer publicitat de les marques perquè, en realitat, el que pagues és l’estatus que elles et donen. I les marques felices, tu diràs, de tenir exèrcits de persones caminant per tot el món amb els seus logotips estampats al pit. Però aquest tema també és per a un altre dia. Sembla que estigui d’oferta, jo també.
La qüestió és que les dades ens diuen que els intents de frau a través de correus electrònics van augmentar més del 200% en el Black Friday del 2023 respecte de l'any anterior. I la tendència no està millorant aquest any. Només pels lladres. L'Agència de Ciberseguretat de Catalunya alerta de com es frega les mans la ciberdelinqüència per aquestes dates. Tot plegat no ajuda a generar confiança, sinó tot el contrari, encara que el nom del dia tampoc és gens atractiu. Ara dels dies, perquè Black Friday també cau en dilluns o en dimarts. Tot per importar una altra idea dels EUA, no fos cas que ens perdéssim cap de les seves tradicions. O augmentar el nostre vocabulari en anglès. Si perdem el català, almenys que sigui per alguna cosa útil. Aquest també és tema per a un altre dia, coi! O... damn!
Cada vegada, sigui l’època de l’any que sigui, fa més mania respondre una trucada telefònica d’un número que no coneixes, parlar amb màquines per fer gestions o posar les teves dades a l’ordinador. Fa la sensació que vivim diverses distopies alhora i que anar a comprar a una botiga de tota la vida sigui com fer un viatge a través del temps. Volem cobrar un sou digne, però pagar molt poc per la feina que fan els altres. No sé si aquest diari fa Black Friday, però hi ha gent que troba malament haver de pagar per llegir-lo. És curiós, perquè abans la majoria de la gent no robava els diaris del quiosc, els comprava. Tampoc els deu semblar bé que per fer la nostra feina cobrem. Normal, molta gent la fa de franc. Bé, la nostra no, la seva. I sí, sí, ja ho veig que estic obrint un altre front. M’hi acabo d’estampar.
La vida analògica no era més feliç. Era analògica. No la tenies guardada en un disc dur. Els estafadors, els fraus, les ofertes, la confiança, el desconcert i la burocràcia també existien en aquella època. El Black Friday, no. Però és que aleshores s’estudiava el francès.
