Diversió

Cada vegada que es produeixen trobades massives de jovent que acaben amb alguna mena d’aldarull, s’aixequen tot un plegat de veus d’intèrprets del caos, de cabalistes de la cendra del contenidor socarrat. Cada generació creu que la generació anterior ha caigut molt baix; els pares miren l’oci dels fills i es posen les mans al cap, igual que els padrins feien amb els pares. Els padrins veien les discoteques dels pares com a àmbits de perdició moral (en contraposició al ball, més sobri i vigilat, a les places), i ara els pares veuen com els fills no van a les discoteques, per un motiu pandèmic o econòmic, i s’apleguen a beure enmig dels descampats o de les avingudes, sovint massivament i d’una manera que també els sembla el súmmum de la decadència. De fet, l’oci dels joves s’assembla més als dels padrins amb la seva brutalitat de vinassa i navalles que als dels pares. 

Darrerament, aquestes massificacions etíliques acaben amb enfrontaments amb la policia, sobretot quan el volum humà és prou dens que pot emparar conductes delictives: incendis, pillatges i d’altres mostres de poca diplomàcia. Si un és de dretes, dona la culpa d’això a la permissivitat d’esquerres educativa o policial; si un és d’esquerres, veu en això el triomf de la mentalitat capitalista hedonista en un jovent que hauria de pensar en el bé comú. Els espanyolistes fins i tot han donat la culpa a l’independentisme: aquest hauria portat la llavor de l’anarquia a la vida civil. No hi ha com polititzar-ho tot per poder després aprofitar-ho políticament –aquest és un dels secrets de l’èxit dels polítics i dels aprenents de tal a les xarxes–: que no cremi res que no pugui ser interpretat en la clau que afavoreixi més el que ens ve de gust defensar de cara a la galeria.

Sembla que calen més motius per explicar per què hi ha pillatges i violència en aquests casos que no posar-se a filosofar el perquè de la fugida del cap d’estat o de la corrupció política. Algú podria dir que els joves estan enfadats i cremen coses i s’emborratxen perquè el rei d’Espanya ha fugit carregat de milions, lluny d’una llei penal o tributària que podria buscar-li les pessigolles. Davant de certes impunitats, fer quatre malifetes esbravadores no seria més que poca cosa. Si qui ha de donar exemple no fa més que continuar lluny dels jutges i de les tributacions, els altres ens podem sentir emparats per fer qualsevol cosa. Però es veu que hi ha teories més acceptables que d’altres. Qui vol cometre un delicte –sigui rei o jove immigrant– no necessita una excusa; tot el que li cal és l’oportunitat i la possible impunitat.

Els joves continuaran sortint a divertir-se; és més barat beure al carrer que pagar 12 euros per un combinat aigualit, o haver d’escoltar una música a tot drap que no et permet parlar amb qui voldries enrotllar-te. Farà sempre el que sigui més divertit, la jovenalla; també és divertit amagar-se o fugir de la policia. Entre els joves, n’hi haurà que aprofitaran per delinquir, sigui contra la propietat o contra les persones, també sexualment. Però qui vulgui delinquir hauria de tenir més dificultats per fer-ho.