Diverteix-me!
De moment, i després del rebombori, la literatura catalana i castellana es queden a segon de batxillerat per als que facin humanitats. Els científics, en canvi, es mengen les noves idees, com ara fusionar física i química. La idea és la mateixa d’aquelles furgonetes que veiem pel carrer que porten escrit el logotip “Hostaleria i espectacles”.
Reduir hores de matèries i anar-ne fent d’optatives, de tres mesos en tres mesos, és una manera de no aprofundir en res. Algú deu pensar que els pobres joves han d’anar tastant (dinàmicament). Ara matemàtiques aplicades, ara, emprenedoria... Que no s’avorreixin, que no es frustrin. Aprovem-los. Fem-los aquest favor.
Però estudiar, com escriure, com vendre, com maquillar, com fer teatre o com ser mestre no sempre és divertit. Té una part pesada, d’esforç, de disciplina infame, de tedi. Estudiar no és només comprendre el món, de la mateixa manera que córrer no és només arribar a la meta. Hi ha la part de múscul. Fregar plats i canviar el paper del vàter és ser cuiner, tenir fred i ganes d’aturar-se és ser maratonià, no aixecar el cul de la cadira, repassar, corregir errors i faltes, llegir-ho tot, obligar-se a mirar l’horitzó cada hora és ser escriptor. I memoritzar i fer exercicis és ser estudiant. És com si totes les feines del món haguessin de costar esforç excepte aquesta.
Alguns polítics i alguns pares consideren, a hores d’ara, que els mestres estan desfasats, que no s’han reinventat prou. Es caricaturitza i demonitza un sistema d’ensenyar: la classe magistral. Llavors els alumnes busquen classes magistrals a YouTube. L’escola és l’únic lloc del món on l’avorriment no és tolerable i l’únic lloc del món on els usuaris poden triar què volen fer. Els mestres són els nous bufons. La seva feina és divertir i entretenir els reis de la casa.
