Divisius

És ben probable que, un dia d’aquests, el Partit dels Socialistes de Catalunya presenti una iniciativa per tal d’ajornar sine die les eleccions municipals del 28 de maig a Catalunya. Segurament, després farà el mateix amb les generals previstes per a finals d’any i, encara, amb les catalanes del 2025 (o abans). Per al senyor Salvador Illa i els seus seria el més coherent, després que hagin rebutjat fins i tot d’assistir a una reunió de partits a propòsit de l’acord de claredat que propugna el president Aragonès, amb l’argument que no volen ni parlar d’un eventual referèndum d’autodeterminació d’aquest país, perquè una tal hipòtesi és “divisiva”.

Sí, la democràcia és divisiva. Ara mateix, i si el PSC no aconsegueix deturar-ho, estem en vigílies d’una campanya al llarg de la qual cadascun dels múltiples partits en competència afirmarà ser el que posseeix –l’únic que posseeix– les solucions de futur per a la ciutat o el poble respectiu; i desqualificarà els rivals titllant-los de rèmores del passat, o d’il·lusos sense contacte amb la realitat, o de corruptes, o de reaccionaris. I el 28-M una ciutadania profundament dividida repartirà els seus vots entre tot de llistes diferents, i convertirà la formació de majories i l’elecció d’alcaldes en un trencaclosques indesxifrable... Un desastre.

Per això, perquè unes eleccions democràtiques i, per tant, pluripartidistes són divisives per definició, el Generalísimo Francohi estava en contra i no les va permetre mai. El dictador i els seus corifeus volien tot el contrari de la divisió entre projectes ideològics i aspiracions col·lectives diferents i en pugna. Volien la unanimitat al voltant d’una veritat única –la seva– i la van imposar a cop d’afusellaments, empresonaments i il·legalitzacions, mentre abominaven una partitocracia a la qual van responsabilitzar fins i tot de la Guerra Civil.

I també –no em dol donar-li la raó al PSC– les consultes de tipus referendari són divisives; en aquest cas, divideixen en dos blocs, el del sí i el del no, i per tant potser afavoreixen fins i tot la bipolarització. Ja ho va dir fa anys el Metternich de la Pobla de Segur, també conegut com a Josep Borrell: “los referéndums los carga el diablo”; excepció feta, és clar, dels del franquisme (1947 i 1966), perquè amb victòries del sí pel 90% o el 95% dels vots emesos, no hi havia divisió que valgués. 

Però els referèndums de veritat, els democràtics, divideixen, sens dubte. Tanmateix, sense aquesta fórmula de decisió col·lectiva potser Itàlia encara seria una monarquia, i certament no tindria llei del divorci. I tal vegada Algèria encara estaria sota el control de França. I el creixement territorial de la Unió Europea hauria resultat molt diferent de com ha estat. I la governança de Suïssa, tant a nivell cantonal com federal, no tindria res a veure amb com és des de fa moltes dècades. 

Més a prop nostre, si no haguéssim considerat vàlids i legítims els referèndums, potser encara viuríem sota les Leyes Fundamentales de la dictadura; i el PSOE s’hauria passat qui sap els anys entortolligat en les seves giragonses i contradiccions a propòsit de l’OTAN; i sens dubte no hi hauria estat autonòmic, perquè aquest engegà de veritat amb els referèndums de ratificació estatutària del 1979-1981 a Euskadi, Catalunya, Andalusia i Galícia.

Aleshores, què passa? ¿Quin és el problema? ¿Per ventura a Espanya hi ha referèndums bons en la mesura que validen decisions volgudes pel poder i pretesament estabilitzadores de l’statu quo (la Constitució de 1978, la permanència dins l’OTAN) i referèndums dolents, perniciosos, nefastos en la mesura que el seu resultat podria posar en perill l’ordre establert?

Permetin-me una comparació que em sembla significativa. El referèndum del 6 de desembre del 1978, pel qual s’aprovà la Constitució elaborada per les Corts durant l’any i mig anterior, no només ha donat lloc a una festa “nacional” i a un llaminer pont festiu prenadalenc, sinó que consagrà una carta magna esdevinguda sagrada, totèmica i irreformable. En canvi, el referèndum del 18 de juny de 2006 de  ratificació del nou Estatut d’Autonomia de Catalunya –que no era cap iniciativa sediciosa, sinó absolutament ajustada a la legalitat vigent– va ser ignorat, menystingut i trepitjat per un Tribunal Constitucional que, quatre anys després, es passà pel forro el resultat d’aquella votació i desfermà un procés d’indignació col·lectiva del qual encara vivim les conseqüències. 

El Partit dels Socialistes de Catalunya té, per descomptat, tot el dret de mostrar-se en contra d’un referèndum o consulta d’autodeterminació a Catalunya. No ha estat sempre així, però rectificar és de savis, i d’oportunistes, i de persones que posen la lleialtat al PSOE per damunt de qualsevol altra. El PSC pot dir que un tal referèndum no té cabuda en el marc jurídic espanyol, tot i que no hi ha res més dúctil i interpretable que el dret, si existeix voluntat de flexibilitzar-lo. Però, sisplau, que no ens surtin amb el ciri trencat que aquell eventual referèndum seria “divisiu”. Per respecte a la intel·ligència de la ciutadania; i perquè als rengles socialistes encara hi ha talent per argumentar-ho millor.