Doblers fàcils

Encara que hi hagi molta gent pendent de les xifres de contagis o dels resultats esportius, també n’hi ha molta que hi està amb relació a les variacions dels preus d’actius financers com accions, criptomonedes o els més recents tokens no fungibles (NFT). I no em referesc a grans inversors multimilionaris, sinó a gent corrent que dedica una part dels seus reduïts estalvis a invertir en aquests productes a través de plataformes que operen sobretot des d’aplicacions de mòbils. Internet sembla haver obert una nova porta per accedir a aquell capitalisme popular que en els anys 80 anunciava Margaret Thatcher, la gran profetessa del neoliberalisme.

Però hi ha una diferència important entre aquell moviment, que defensava que qualsevol família de classe mitjana podia tenir una part del seu patrimoni en actius financers, amb la realitat actual. Avui l’inversor no és tant el treballador de mitjana edat que mira d’assegurar-se una jubilació més dolça, sinó el jove d’una trentena d’anys que va d’una feina precària a una altra i que veu en aquestes petites i volàtils inversions la possibilitat de fer-se ric amb un cop de sort o, si més no, de poder fer un raconet per canviar de cotxe o fer un viatge. El plantejament avui no és el de cobrir necessitats a llarg termini, sinó el de satisfer desitjos més immediats i gaudir del present. 

És evident que sempre hi ha hagut un atractiu important en la idea de fer-se milionari de cop i sense esforç, però tal vegada mai havia estat tan ben vist. En lloc de provocar retrets i enveja, en molts de casos aquestes persones són objecte d’admiració i acaben essent un model per als altres, com el cas dels influencers. Però el que captiva d’aquesta gent no es tant la seva manera de pensar o la seva trajectòria anterior com la seva manera de viure, la seva aparença, els objectes de luxe que poden adquirir o els viatges que poden fer. Més que una biografia, aquesta gent és una imatge, un vídeo de pocs segons que no transmet res i amb això ho diu tot.

En una societat en la qual parlar de la dignitat del treball sembla un anacronisme, el més trist és que aquesta manera d’entendre’ns s’està generalitzant, arribant a situacions en les quals és més fàcil que et presentin algú com el qui va anar tres setmanes a Vietnam l’any passat que ho facin dient que és auxiliar de geriàtric. Crec que alguna cosa hem fet malament quan les biografies de la gent s’escriuen tenint més en compte l’extracte del banc que la vida laboral. 

Una vida construïda a partir d’experiències superficials derivades del consum de béns o serveis no deixa de ser una vida sostinguda sobre la insatisfacció continuada i la frustració de saber que sempre queden coses per adquirir o experimentar. Al final, ens dirigim cap a una societat d’existències volàtils on el valor de les persones pot anar canviant en funció de paràmetres que es modulen amb l’únic objectiu de mantenir l’ansietat per continuar guanyant més i poder consumir més. En aquest punt, la vida humana esdevé cada cop més un actiu perfectament fungible, simple matèria primera per a l’insaciable big data.

Joan Mesquida és doctor en Dret i llicenciat en Ciències Polítiques i de l’Administració