2 d’octubre
Malgrat que no ho sembli, a Catalunya i a l’estat espanyol encara hi ha moltes persones en situació de risc de pobresa, famílies que amb prou feines arriben a final de mes, joves que tenen vetada l’emancipació i, per tant, el desenvolupament d’un projecte de vida, gent gran que amb la seva minvant pensió ha esdevingut el pilar fonamental –únic?– d’un nombre molt rellevant de llars i una greu i preocupant deriva precaritzadora en el nostre model laboral. No obstant això, hom mira els informatius, escolta les tertúlies o llegeix els articles d’opinió i arriba a la conclusió que l’únic problema realment important, l’única qüestió que requereix la nostra atenció i els nostres esforços, és el procés català –depenent de les vostres fonts d’informació, el podeu trobar com el desafiament independentista, l’alliberament del jou, la potada a la democràcia, el clam d’una nació, etcètera.
Amb això no vull dir que no ens trobem davant un tema cabdal, però em preocupa, primer, que es presenti com el gran mal contra el qual cal lluitar o l’única peça necessària per assolir el benestar i la felicitat; i, segon i principalment, les manipulacions, mentides i arguments fal·laços que utilitzen ambdues parts per defensar la seva postura. No crec que una futura independència de Catalunya suposàs l’apocalipsi que molts auguren, però tampoc que un procés reeixit desemboqui en l’Arcàdia feliç que ens prometen els seus defensors. En la metàfora més recurrent d’aquests darrers anys, els dos trens ja han assolit la seva velocitat de creuer i cap dels maquinistes està disposat a acceptar la necessitat d’una aturada d’emergència que eviti un xoc amb nombroses víctimes.
Més encara, els dos combois utilitzen qualsevol argument que refermi les seves tesis per incrementar la pressió a la caldera –aquí el símil pot ser una mica antiquat, però no puc evitar pensar en els germans Marx desmuntant el tren per seguir alimentant el foc de la locomotora–, important-los poc o gens la seva correspondència amb la realitat, i tots els recursos dels quals creuen poder disposar de manera legítima –el TC, el Parlament, els recursos públics o el que faci falta–, sense voler veure que fent-ho disparen contra allò que tots diuen defensar, la democràcia.
Per descomptat que no podem oblidar la història ni el conjunt d’accions que ens han portat fins aquí, però repartir culpes és, ara per ara, un exercici inútil que no condueix enlloc –si de cas, a incrementar la crispació i a mantenir encesos els focs artificials que ens enlluernen–. No obstant això, el passat ens dibuixa perfectament el que passarà: ni el govern central acceptarà el diàleg que tant predica ni el català reconeixerà que s’han excedit determinats límits fins ara infranquejables. Així doncs, tenc clar que el proper dia primer d’octubre no se celebrarà un referèndum a Catalunya –mobilització ciutadana, mostra d’expressió democràtica, el que li vulgueu dir, però no ‘referèndum’– i que el dia dos aquesta paradoxa de la força irresistible i l’objecte inamovible continuarà sense resoldre’s.
Perquè no se m’acusi d’equidistant –curiosa manera, per cert, d’intentar desacreditar els que no pensen com un voldria–, ja he escrit en múltiples ocasions que, al meu parer, no hi ha solució al problema entre Catalunya i Espanya que no passi per la celebració d’un referèndum vàlid, legal, acceptat per totes les parts, reconegut internacionalment i amb les regles ben definides. De la mateixa manera, també he defensat que molt ha de canviar la relació de forces en el congrés dels diputats perquè això pugui succeir. Mentrestant, dia 2 d’octubre seguirem exactament igual que avui, amb uns dient que fan tot el possible –dins el marc legalment establert, per descomptat, però sense anar més enllà d’una política purament judicial– per aturar el desafiament i els altres assegurant que tot s’hi val per tal de complir el mandat que el poble els ha encomanat. I seguiran parlant d’aquesta qüestió com si fos la clau de volta de tot plegat, sense preocupar-nos realment dels problemes del primer paràgraf –i d’altres igualment importants– i basant gran part de la seva argumentació en la malauradament famosa posveritat.
El problema existeix i seguirà existint mentre no hi hagi una voluntat real de solucionar-lo. I com que ni hi és ni se l’espera, dia 2 s’anunciaran unes noves eleccions –“aquestes sí realment plebiscitàries i que ens donaran la força necessària per culminar el procés”–, mentre tot l’aparell institucional i mediàtic continua assenyalant les il·legalitats, inhabilitant parlamentaris i escorcollant impremtes “en nom de la democràcia, de la igualtat entre espanyols i de la unitat d’Espanya”. ‘In secula seculorum’.
