Mai no va fer renou, ni a l’obra, ni a la vida. Dolores Sampol xerrava baixet, moltes vegades tan baixet i sovint entremaliat que havies d’apropar-t’hi molt i fer un esforç per entendre-la. Persona maca, maca, era la discreció duita al grau màxim, com si el darrer que volgués fos molestar, i manco imposar-se a res ni a ningú. La manera d’anar-se’n d’aquest món és una cosa que no sempre es pot triar, però en el cas de na Dolores diria que ara no ens ha sorprès trobar-nos la seva porta tancada sense haver sentit cap portada. I, tanmateix, és una porta que haurem o que hauríem de mantenir oberta, la seva.
L’hem de tenir oberta, la porta de la seva obra, i revisar-ne el valor. També fins a quin punt entre la pintura i la pintora hi podia haver tanta confluència com divergència, sense que això apunti cap contradicció. Dolores Sampol era una persona especial, de maneres delicades i una pintora d’una extremada delicadesa, ben singular també. Cada pinzellada primíssima en el treball sempre difícil de l’oli havia de ser i era un encert, un gest, una decisió perfecta, de qui sap posar l’ofici –gran ofici, el seu– al servei d’allò que vol dir, sense necessitat de fer-ne demostració. I així com a la vida mostrava una timidesa gairebé malaltissa i fins i tot quelcom potser atribuïble a una mena d’inseguretat, la desmentia la lucidesa, la pulcritud i el perfeccionisme que com a empremta personal deixava sobre cada tela. Potser no es permetia els errors, ni a l’hora de compondre, ni amb l’elecció dels colors, ni en la manera d’incorporar-hi una cinta mètrica, uns càlculs, una grafia, un fil o un enfilall de perles. No n’hi havia, d’errors, tampoc, en el relat d’una història que no volia ser relatada, sinó deixada perquè cadascú, en observar-la, en fes el relat propi.
Amb els anys, l’obra de Dolores Sampol havia anat guanyant una seguretat enigmàtica. I aquest enigma afegia un valor més al seu llenguatge d’ordre, tan primmirat com sensible, exquisit. Estranys, els millors dels seus quadres (per a mi, si més no), et transportaven a un món desconegut però reconeixible, on sempre tenen un lloc la realitat i el surrealisme. Què hi fan, aquestes agulles, dins l’univers? Com es troben llapis i peixos de colors en un mateix espai? Per què la pell es retira, d’una mà, d’un cos, per deixar veure una anatomia despullada i perfecta?
Són només alguns dels camins insondables pels quals ens fa transitar l’artista, encara avui, i ens farà transitar sempre la seva obra. Dolores Sampol no va fer renou en viure, tampoc en l’adeu, però ens farem un favor com a societat si deixam la porta oberta a l’observació més acurada de la seva obra. Per descobrir-la més encara, però, sobretot, per descobrir-nos-hi.