El dilema de Xi Jinping
Els xinesos van ser els primers a patir el covid i sembla que seran els últims a superar-lo. A la tensió econòmica ocasionada per tres anys de tancaments intermitents s’hi suma ara un cert cansament pandèmic, que xoca amb la decisió de Xi Jinping de mantenir la política de covid zero.
Les mesures que s’apliquen continuen sent les de tancaments parcials, que afecten principalment els barris, comerços i fàbriques de les grans ciutats amb molts milions d’habitants. Hi ha dos elements que cal tenir presents: en primer lloc, que si ho fan és perquè ho poden fer, és a dir, perquè tenen els mecanismes administratius per aplicar aquesta política de forma immediata. La xinesa és una població fortament enquadrada i molt avesada a la responsabilitat col·lectiva des de fa mil·lennis, i les mesures de crèdit social implementades des de 2020 potencien encara més la submissió al sistema: mitjançant una aplicació obligatòria al mòbil, el control de la població es tradueix en una escala de punts que donen accés o restringeixen l’accés a multitud de serveis. En segon lloc, cal tenir en compte el volum de l'emigració interna xinesa, probablement el moviment migratori més gran de tots els temps. Si la premsa no hi ha parat una gran atenció és perquè és una migració interna, que només afecta la Xina. A diferència del que passa en altres llocs, la immensa majoria d’aquesta gent troba feina, i viu dins del lloc de treball –en el cas de la construcció, en tendes per a lliteres aixecades arran de carrer; i en el de les fàbriques, en precaris dormitoris col·lectius dins del recinte fabril–. Els tancaments selectius s’han pogut aplicar perquè part de la producció es podia continuar fent dins de la fàbrica.
Els tancaments parcials, l’ús habitual de les mascaretes i la radical frenada de la mobilitat mundial van protegir la Xina durant les primeres onades del covid, però van emmascarar alguns problemes i en van crear d’altres. En primer lloc, la vacunació va ser molt imperfecta: els xinesos –decidits a no caure en mans de les multinacionals farmacèutiques– van crear les seves pròpies vacunes malgrat que estava clar que eren menys eficaces i protegien menys temps que les que s’estaven produint a Occident. En segon lloc, com que la gent gran, que continua vivint a casa, no va patir l'hecatombe que va assolar les nostres residències d’avis, va desenvolupar una seriosa reticència a vacunar-se i encara avui no tots tenen la pauta de vacunació completa.
És cert que, tot i aquests problemes, van aconseguir mantenir la pandèmia a ratlla: hi va haver moltíssims menys contagiats i morts que en altres llocs. La televisió i les xarxes xineses han comparat dia rere dia els positius xinesos amb els d’arreu del món i han convertit la contenció pandèmica a la Xina en orgull nacional i en el vaixell insígnia de la política del Partit, capaç d’anteposar les vides dels xinesos als interessos econòmics. Al XX Congrés del Partit Comunista Xinès, celebrat aquest octubre, Xi Jinping va reblar el clau proclamant als quatre vents –amb l'heroica contundència d’un "No passaran!"– el seu indiscutible compromís amb la política de covid zero.
Xi Jinping té arguments de pes per persistir en la política de covid zero: els reiterats i draconians confinaments parcials han privat els xinesos de la immunitat de grup que ara cobreix gran part del planeta, mentre que el sistema sanitari xinès –tot i que s’ha desenvolupat molt en els últims decennis– no té encara la capacitat necessària per acollir allaus com les que es van precipitar sobre els hospitals occidentals en el gruix de la pandèmia. Però també hi ha altres motius que s’airegen menys: la política de covid zero irrita més a les grans ciutats que al camp i a les ciutats petites, que hi donen suport; la gent gran, que en part era reticent a les vacunes i no té la pauta completa, se sent més protegida; i la gerontocràcia xinesa, que ocupa gairebé tots els alts càrrecs i és el bastió clau de Xi Jinping, mira amb bons ulls la política de covid zero.
Val a dir que la fatiga pandèmica la van veure venir. A principis de novembre, quan el XX Congrés ja havia aclamat la política de Xi Jinping, la Comissió Nacional de Salut va aprovar un pla de 20 punts que flexibilitzava algunes de les mesures. Però els contagis es van disparar, els confinaments es van endurir i els quadres mitjans i baixos que els havien d’aplicar ho van fer al peu de la lletra. La crisi va escalar de la mà de l'incendi d’Urumqi, la revolta salarial dels obrers confinats i les manifestacions dels estudiants, afectats per les limitacions de mobilitat i inquiets per l’augment de l'atur juvenil. De moment són crisis força aïllades, però afecten punts molt sensibles del teixit social, polític i econòmic del país, i se sumen a una davallada econòmica de la Xina que acabaria afectant tot el món.
Xi Jinping té l'última paraula. Però també la tenia Mao el 1958 quan la seva política estrella, el Gran Salt Endavant, va crear un problema terrible a tot el país: i ell va trigar dos anys a desdir-se'n. De vegades els grans líders s’entossudeixen, sobretot quan han posat en marxa un enorme aparell administratiu i social per aplicar la nova política i estan al tron com qui diu de per vida. Però a diferència de Mao, Xi té ara a càrrec seu el país que va camí de ser el més desenvolupat del planeta, i aquests dies s’entreveuen algunes mesures per suavitzar les restriccions. Esperem que trobi fórmules per conjurar la crisi econòmica sense caure en la sanitària.
