Domesticar les pantalles
Aquests dies ha aparegut als mitjans de comunicació una altra recerca que, en to alarmista, adverteix que els menors entre 4 i 18 anys passen quatre hores diàries –és a dir, dos mesos sencers a l’any– enganxats a les pantalles de mòbils, tauletes, televisió o videojocs. Dit d’una altra manera: que entre els 4 i els 18 anys, aquesta generació digital haurà passat prop de dos anys i mig, nit i dia, davant de les pantalles.
Val a dir que aquesta mena d’informacions no són novetat. Les quatre hores diàries ja són les que fa anys comptaven les investigacions sobre ús de la televisió, quan no tenia competència. I quatre hores diàries de televisió –entre la gent gran, encara més–, posats a esgarrifar-nos, vol dir que entre els 5 i els 65 anys ja ens passàvem deu anys sencers davant d’aquesta pantalla. Per tant, el nou estudi només informa d’un desplaçament del temps televisiu cap a l'actual diversitat de pantalles disponibles. Res de nou –pel que fa a l’ús del temps– sota la capa del sol.
A més, la font d’informació és de l’organització internacional Qustodio, una “plataforma líder en seguretat online i benestar digital per a famílies”. L’empresa, doncs, es dedica a vendre sistemes de control de pantalles a famílies i també n’ofereix a les escoles. És a dir, més que no pas una investigació científica, es tracta d’un informe al servei d’una estratègia comercial, tal com solen fer moltes altres organitzacions que viuen d’exagerar els mals de la humanitat i de crear estats d’alarma.
Posem-nos en context, però. L’arribada de noves tecnologies que han sacsejat les formes de vida social sempre ens han dividit –una majoria indiferent a part–, com diria Umberto Eco, entre apocalíptics i integrats. O entre alarmistes i esperançats. Sense anar més enrere, l’arribada de la ràdio als Estats Units portava els analistes del moment a plantejar-se si, davant de la “progressiva eclosió del món de la comunicació, [...] la nostra societat s’enfronta a una desfeta total o a la seva salvació” (Public Opinion Quaterly, 1937). O hi ha informes dels anys 40 a Espanya en què psiquiatres reconeguts vinculaven estretament l’anar freqüentment al cinema –qualificat de “verdadero vicio”– amb la delinqüència juvenil. I, recordem-ho, la televisió ha desencadenat potentíssims corrents mediafòbics. Per citar-ne un que es va fer famós, hi ha el pamflet de Giovanni Sartori Homo videns (1997), on detallava com la televisió es carregava la democràcia creant "un pensament insípid i un clima de confusió mental” que provocava un nombre creixent de “nul·litats mentals”.
No pretenc pas relativitzar l’impacte en les nostres vides de l’arribada de la banda ampla que ha fet possible l’accés, a la pràctica, a una informació il·limitada. O del paper de les xarxes socials, que estan canviant radicalment les maneres de relacionar-nos. I, encara, l’accés generalitzat a la intel·ligència artificial, que capgirarà les formes de treball i d’estudi i les dinàmiques polítiques i legals. Tot això és molt rellevant, disruptiu, com diem ara, i encara no sabem quins canvis provocarà les properes dècades ni com ens hi acomodarem. Aquestes revolucions tecnològiques arriben sense avisar, i ens enganxen desprevinguts i sense manuals d’ús cívic.
Ara bé: el gran desafiament que plantegen no ens han de portar a estirar-nos els cabells o a posar-nos-hi de cul. El que cal és aprendre a domesticar –és a dir, a fer de casa– aquestes noves tecnologies per integrar-les de manera civilitzada –democràtica, equitativa, responsable– a les nostres vides. I és que, més enllà d’aplicar precipitadament sistemes de control i vigilància, és molt millor fomentar l’esperit crític i, sobretot, la virtut de la prudència. Amb actituds atentes i actives, sí, però sense drames que ens ofusquin.