Una dona ballarà

Mai no han desistit. Els col·lectius feministes de Manacor fa anys que lluiten per dur la plena igualtat a les danses populars de figura, que són moltes, de la vila. Els indis, el 2018. Els cossiers, el 2019. I els moretons, el 2021. O bé s’ha impulsat el canvi amb entusiasme, o bé s’ha fet de forma reposada, o bé s’ha claudicat davant l’evidència. Però el canvi s’ha fet.

Ara toca el torn als dimonis. El camí per arribar fins aquí, com hem dit, ha estat progressiu. L’Assemblea Antipatriarcal va engegar fa quatre anys la campanya #JoTambéVullBallar. Abans ja havien sortit les dimònies, una dansa que no es pot comprendre si no és en clau de reivindicació. De fet, surten a ballar a l’hora de les Completes, en els que s’han batiat com els Goigs Alternatius, que nasqueren més com un complement a la massificació de la festa oficial que no com una contrafesta.

Gràcies a la persistència i a la caparrudesa de l’esmentada Assemblea Antipatriarcal i del pioner Col·lectiu de Dones de Llevant, la dansa secular i tradicionalíssima dels dimonis de Manacor també ha vinclat el genoll patriarcal i deixarà ballar una dona, però només en el primer ball, de nova planta, que es fa dia 10 de gener per donar el sus a la festa. A la festa grossa, la dels dies 16 i 17 continuarà, ballant el masculí i veterà equip titular. Al capdavant, com a baciner i al maneig de la volta, Mateu Juan, Aleix, fill de baciner i net de dimonió. En el paper de dimoni gros, Antoni Puigserver, Puig, cosí i nebot de baciner i de dimonió. Com a dimonions, Antoni Bauçà, Pastureta, fill de Sant Antoni, i Antoni Juan, Aleix, fill i net de baciner i renet de dimonió. En el paper reposat de Sant Antoni vencedor de temptacions, Damià Bauçà, Pastureta, pare de dimonió. El president del Patronat és Antoni Gomila. El rector de l’església, Antoni Amorós. I el batle de Manacor, Miquel Oliver.

Deu ser casualitat que tot siguin homes? Ben segur que no. De fet, a cal baciner la tasca de les dones solia estar reservada a la cura dels vestits dels dimonis o també a organitzar les menjades de dimonis i sonadors els dies de la festa. La cosa recordava, i molt, aquell simpàtic vídeo de Joan Fedelich, president de l’associació Salvem Sant Joan: “Tots som ciutadellencs i a partir d’aquí el tema de la dona per a nosaltres sobra. Les dones de l’amo, la dona meua, la mamà, saben la feina que tenen per Sant Joan. No volem polítiques ni dones per enmig, quan elles realment saben i prenen gust de fer el que fan”. Ja es veu, ja, que els homes, com passa amb tots els col·lectius privilegiats, molt sovint no ens temem de les estructures que sostenen els nostres privilegis.

A la fi, la resistència es concentra inevitablement on la tradició ha servat les essències més pregones de la festa, i on encara coven detalls i protocols que ens transporten a moments més ancestrals, medievals o, fins i tot, prehistòrics. Una llista dita de memòria de les grans festes tradicionals, servadores de l’essència i la tradició, ben aviat s’omple d’homes protagonistes: Sant Joan de Ciutadella, darrer bastió de Menorca on no colquen dones; Montuïri, els darrers cossiers que no volen dones, ni tan sols en el paper de dama; Artà, el Sant Antoni més autèntic, el que no s’ha interromput, el més viu i tradicional alhora, tampoc vol dones vestides de dimoni; finalment, Pollença reserva tots els papers de l’auca en l’espectacular recreació de la trobada de Dragut i Joan Mas als homes. Per a les dones, el paper d’espectadores vestides amb camisa de dormir, com espectadores són també dels joves cepats que s’enfilen al pi.

La puresa de la tradició, el manteniment de la festa incorrupta, duen inoculats un sentit de pertinença, una realització tribal i identitària, una espècie de màgia històrica difícilment explicables i alhora tel·lúricament magnètics. Igualment, els dimonis, com a encarnació del mal, han duit també incorporada una càrrega sexualitzada, de seducció i de temptació (els dimonions manacorins, a més de fer por als infants, palpen, o palpaven, les al·lotes). I és clar que la volta sencera és feixuga, per mostra el botó d’Antoni Bassa, Dimoni Gros fa un parell d’anys. L’hagueren d’estopejar a mitjan volta, perquè es marejava. Són, tots aquests, elements que poden justificar el dubte.

És un fet, tanmateix, que la tradició que no s’adapta està condemnada a desaparèixer. I si no ho fa, resta en els annals del temps com una celebració en mans del poder i allunyada del poble que poc té a veure amb el que s’espera que sigui una festa popular, on la contestació, la llibertat i la gosadia s’han de sobreposar al poder oficial, és a dir, en el cas de Sant Antoni a Manacor: el Patronat, el baciner, l’església i l’Ajuntament.

No vull dir mentides. Els anys noranta, en ple renaixement de la festa santantoniera a Manacor, vaig ser dels qui creien en la rigidesa dels protocols, en la repetició, any rere any, dels mateixos fets i els mateixos indrets de la festa, i en la transmissió protocol·lària i closa, intocable, de les seves essències.

Amb el temps hem vist, però, que, almenys la festa de Sant Antoni de Manacor, és una celebració reinventada, digau-ne adaptada, si voleu, a l’entrada del segle XXI. La volta es fa a peu, no anam a Son Macià, la gent es vesteix amb un jersei negre, es fa un assaig dels goigs, el primer ball s’ha traslladat al mercat, i a sa Bassa hi fan el darrer. Per a més inri, s’ha suprimit la missa d’abans de les completes. Increïble. Cap d’aquestes 'tradicions' té més de vint anys. A Espanya han baratat sense problema articles de la Constitució durant gairebé cinc dècades de presumpta democràcia. Si es parla d’autodeterminació o de monarquia, però, resulta que és intocable, com havíem pensat que ho era fins ara 'la tradició'. L’arribada d’una dona al ball dels dimonis, per tant, és transcendental, perquè suposa, o ha de suposar, l’anhelada autodeterminació del poble de les dones i l’abolició de la monarquia d’Aleixos i Pasturetes, als quals agrairem per sempre la restauració de la festa i, finalment, de la democràcia.