Donen per al que donen

Tal vegada el gran problema del govern que està a punt de formar-se és que als actuals dirigents del PP els ve molt grossa la tasca i la responsabilitat de governar les Balears. Podia semblar que havíem tocat fons amb l'estrambòtic mandat de José Ramón Bauzá, però l'evolució posterior del PP de Balears corrobora la gran veritat que sempre es pot caure més avall. Biel Company era un personatge sense cap iniciativa ni cap idea que no fos repetir automàticament els argumentaris que li feia arribar el partit des de Madrid. El mateix es pot dir de Marga Prohens (que encara ocupa, per cert, una plaça de tècnica a l'Ajuntament de Palma per un contracte en frau de llei) i del seu equip. Sebastià Sagreras, Llorenç Galmés, Sandra Fernández, la mateixa Prohens: les seves trajectòries professionals i polítiques només parlen del tan habitual –i tan perniciós, quan es tracta de gestionar el bé públic– combinat entre mediocritat i ambició. El dinarot amb el boss José María Rodríguez, en precampanya, va ser una imatge premonitòria que il·lustra bé de què parlam.

Un dels mencionats, el portaveu Sagreras, a qui anomenarem Peixet i gràcies, va intentar justificar el preacord que van signar el PP i Vox el dia abans de convertir en president del Parlament una caricatura de feixista que respon al nom de Gabriel Le Senne. Segons Peixet i gràcies, el PP havia tingut així amb Vox “el gest que tocava”: és a dir, hauria concedit al partit d'ultradreta una penyora, a canvi de tenir les mans lliures (que ja es veurà) per nomenar càrrecs i formar l'executiu. Peixet i gràcies demostra així que ignora (a pesar d'haver-ne estat diputat) que el Parlament és la institució més important de la democràcia, dipositària de la sobirania de la ciutadania, amb la màxima representativitat política i institucional. Idò ara tenim que, per un mercadeig de la més baixa estofa, la presidència del Parlament està en mans d'un hooligan de club nàutic que es diverteix fent bromes sobre penis, moros i vacunes. I que, quan fa declaracions ja com a president del Parlament, diu ben seriós que la seva intenció, i la de Vox, és desmuntar l'estat de les autonomies “des de dins del sistema”. És a dir, el PP ha donat la presidència de la màxima institució del país a uns que volen desmantellar-lo i que es veuen a si mateixos com uns antisistema infiltrats. I cobrant dels nostres impostos.

El preacord, que a la pràctica significa que el PP fa seves les exigències de Vox pel que fa a polítiques educatives, lingüístiques i de gènere, s'explica segons Peixet i gràcies pel fet que “les matemàtiques donen per al que donen”, en referència a la suma de vots de les dues formacions. Les matemàtiques són un meravellós llenguatge abstracte que dona per a una infinitud de coses: el que dona per al que dona és la intel·ligència d'aquests que han de governar. L'esmentat Le Senne té ínfules intel·lectualoides, com sol passar entre els cayetanos. Així, del repertori de flatulències que ha publicat a les xarxes socials i en algun digital, en diu, tot satisfet, que són mostres “d'humor i ironia”. Succeeix el de sempre amb la dreta nacionalista espanyola, que es fan molta gràcia a si mateixos quan insulten o amenacen, però quan un raper els fa una cançó de sàtira arriben a les denúncies per terrorisme i al Tribunal Suprem. 

No són les matemàtiques el que falla aquí, sinó la política. El govern que es formi de l'entesa entre el PP i Vox podrà tenir legitimitat, però no tindrà una altra cosa fonamental: dignitat. No en tindrà gens. I si un govern és legítim però és indigne, és un govern fracassat abans de començar.