Les dones amazigues a Mallorca: Els seus dies (I)
Record els anys de treball i de coneixença amb la comunitat amaziga-magribina de sa Pobla –després també amb la senegalesa– com una oportunitat de crear vincles de col·laboració que ens havien de permetre afrontar un futur que ja albiràvem diferent. A banda de conèixer molta de gent 'sensible', vinculada d’una manera o altra al món dels més febles i de les migracions, aquesta coneixença també va convertir-se en una oportunitat de creixement personal que amb el pas dels anys em va enriquir. Bàsicament, els àmbits de treball en els quals invertírem més esforços foren el que podríem anomenar “l’entorn de la mesquita”, l’escolarització dels infants que arribaven a les escoles de sa Pobla, les condicions d’habitabilitat dels habitatges que llogaven i la gestió comuna dels espais públics.
Els atacs a les Torres Bessones de Nova York (2001 ) i els atemptats de Madrid ( 2004), a banda de deixar-nos consternats, ens generaren un estat d’alarma i tensió que naixia bàsicament del desconeixement del món islàmic i de tot allò que l’envoltava. Any rere any, teníem un nombre creixent de nouvinguts –aleshores els anomenaven així– de religió, costums i maneres d’entendre la vida, diferents a les que estàvem acostumats. Ens havíem de menester mútuament. Vist amb perspectiva, no estàvem preparats ni mínimament formats per assumir aquell repte. A escala municipal teníem poques capacitats de decisió real, altra gent perfumada amb colònies cares prenia les decisions que anaven canviant les nostres vides. Aquest desconeixement ens generava temor, incertesa i preocupació. No podíem estar de mans plegades, malgrat les dificultats i crítiques que trobaríem pel camí. El destí ens havia posat –als uns i als altres– en la necessitat d’haver de conviure, havíem de construir un espai més habitable per a tothom.
Sense adonar-nos-en del tot, vàrem viure els anys dels projectes i les dificultats en l’acollida, dels dobles discursos dels responsables locals, els reptes, del naixement il·lusionant i necessari de l’Associació Pa i Mel –què faríem sense elles!–, dels aprenentatges del codis culturals, d’aprendre a llegir les mirades d’uns i altres. Vist amb perspectiva, també sobta la nul·la consciència de la importància de mantenir viva la llengua catalana entre col·lectius d’immigrants que anaven arrelant a la nostra terra. Estàvem davant un arbre que potser donaria fruit a llarg termini, almenys necessitava pensar això. Tindríem dificultats greus per avaluar el procés. Tan sols teníem la intuïció que el camí seria gratificant.
Dins aquell paisatge humà i de nusos socials que anàvem teixint al poble, dues coses em cridaven l’atenció i m’interessaven de manera especial. En primer lloc, el rol o paper social i familiar de les dones vingudes del nord d’Àfrica; la primera observació, amb una mirada occidental, va ser la seva manca de llibertat quan arribaven a l’adolescència, els matisos vindrien després. En segon lloc, la complexitat d’entendre com interactuaven la cultura, els costums i les tradicions amb la religió islàmica. No volia conformar-me amb els aspectes que a Occident consideram polèmics, no desitjava tenir una visió parcial o interessada. Calia estalviar els tòpics, o judicis que destacaven tan sols els aspectes negatius. Curiosament, encara avui, hi ha un cert interès als mitjans de comunicació a mostrar-nos la foto de l’arribada dels immigrants o de quan salten els filferros, però... i la foto de després, qui la mira? Potser, i malgrat els anys transcorreguts, encara ens cal humanitzar i fer conscient aquest 'després'.
A sa Pobla ja han passat més de quaranta anys d’ençà que vàrem començar el procés d’arribada de les dones amazigues, el 2007 arribarien les senegaleses. Com ens han anat les coses? On som ara? Per abordar aquest tema no puc oblidar el record de les primeres intervencions en temes d’absentisme escolar, que acabaren quasi totes en fracassos, la impotència davant el retorn de les adolescents al Marroc en comptes de continuar a les escoles. Les dificultats de comunicació.
Si concretam la situació de les dones nouvingudes, les que cada dia veim acompanyar els seus fills a les escoles, cal fer algunes reflexions. Avui ja sabem quines són les vertaderes patologies a curar i que les discriminacions que pateixen no pertanyen originàriament a la naturalesa de l’Islam. Ara bé, algú hauria d’explicar a les mares i les filles afectades com s’han anat construint i arrelant les mutacions de la consciència religiosa amb el pas del temps, i fins on estam parlant de costums i tradicions i no pas de religió. És necessari que els i les creients musulmanes comprenguin les intencions originàries de l’Islam. Haurien d’harmonitzar el seu món jurídic amb l’ontològic atès que avui dia estan dissociats. És urgent tenir legislacions islàmiques positives, que ajudin a l’emancipació de les dones. Ja sabem que el camí és llarg i dificultós. Callar, però, no resol els problemes.
La resposta o solució a la consideració de la dona com a secundària, tractada jurídicament com a menor i víctima d’una espècie d’enclaustrament moral només la podrem trobar dins l’educació. Aquesta és la peça clau, però no l’única i suficient.
Fixem una pregunta real per afinar el tema. Com pot enfrontar-se una jove a la seva pròpia família quan ella vol continuar estudiant o decidir el seu propi futur? Senzillament, no pot. Si ho fa –o ho intenta– significa que entrarà dins una crisi existencial, una desorientació i un malestar profund. Com pot enfrontar-se a uns pares i germans que són les persones que l’estimen més en el món? La barrera és massa alta. L’única diferència substancial és que les seves mares i padrines –la majoria– no varen estar escolaritzades i elles sí. A partir d’aquest fet evident, no ens ha de resultar estrany que l’escriptora Najat El Hachmi quan va venir a sa Pobla, no es cansàs de repetir que la solució passa per l’educació i la cultura. Què faran aquestes joves mares que han rebut deu o dotze anys d’educació a les escoles del poble quan les seves filles arribin a l’adolescència? Les deixaran estudiar? Continuaran amb els matrimonis concertats? Podran ser lliures en les seves vides? Igualment Dolors Bramon (islamòloga i escriptora) apuntava a la seva obra Ser dona i musulmana (2007) les paraules següents: “Educació, aquesta és l’aposta de futur per tombar cap a l’ igualtat i la llibertat”.
Mentre escoltava Najat El Hachmi al pati de Sa Congregació –els dies d’abril- vaig escriure a la plagueta de notes: “El relat de les filles de la immigració, quin és? Són visibles mentre van a escola. Després esdevenen invisibles? Per què? On diu a l’Alcorà que ha de ser així? Què quedarà dels seus dies viscuts? Generació rere generació el camí de les joves és convertir-se en invisibles, fins que un dia elles mateixes també es convertiran en guardianes del costum i la tradició? Fins quan, aquesta roda? Fins quan, aquest patiment?”. Encerclat vaig escriure el nom d’André Malraux, ja que vaig recordar la seva cita més coneguda: “El segle XXI serà femení o no serà“.
Pere Perelló és escriptor
