Les dones amazigues a Mallorca: les que miren en silenci (II)

Fa unes setmanes que en Miquel Seguí, professor emèrit de la UIB, em parlava d’un fet insòlit. Es tractava de l’oració conjunta que es va celebrar entre musulmans i cristians el passat 6 de febrer a l'església de Sant Sulpici, la més gran de París, que evidentment va suscitar una gran polèmica. Aquesta encara continua davant de la possibilitat que es multipliquin esdeveniments d'aquest tipus, amb zones reservades exclusivament per als musulmans en esglésies catòliques. Fins i tot s'ha arribat a parlar d'una sala permanent de pregària per als seguidors de Muhammad en aquest temple parisenc.

Les veus oficials de Roma han estat prou contundents. El sacerdot François Jourdan, que alhora és teòleg i islamòleg, va publicar que: “La veritable trobada és aconseguir posar-nos d’acord en els nostres desacords”. Pensa que cantar la Fatiha amb dos imams en una església, com van fer a Sant Sulpici, no, això no és apropiat. La Fatiha és la primera sura de l'Alcorà, és una oració ritual que els musulmans reciten disset cops al dia. Aquesta breu oració fundacional acaba amb les paraules “No ens portis pel camí dels perduts”. Segons la tradició islàmica, aquests 'perduts'que encara no hem trobat el veritable camí som els cristians. Per altra banda, ja fa temps que el cristianisme –i més concretament els catòlics– estan enfrontant amb incertesa la nova situació religiosa i espiritual  que viu Europa d’ençà del Segon Concili Ecumènic del Vaticà. El materialisme pesa molt.

Resulta evident que alguna cosa es mou a l’Islam i al Cristianisme, va lentament però el moviment és perceptible. Joan Mesquida –col·laborador d’aquest diari–, quan li demanava opinió sobre aquestes i altres qüestions, em comentava: “La secularització ens ha duit a desdivinitzar Jesús, i això fa inviable tornar als temps primitius... Els podem imitar, però no serà el mateix perquè manca l’esperança d’allò transcendent... Tal vegada la col·laboració entre ambdues religions sigui la cerca d’una espiritualitat més viva per al segle XXI”.

He volgut comentar aquesta trobada poc comuna a París i alguns dels comentaris d'en Miquel i en Joan per tal d’assenyalar el lent canvi que s’està produint al si de les comunitats religioses. Potser passi el mateix quan parlam de la força dels costums i de les tradicions als països musulmans? Estareu d’acord que quasi tots tenim tendència a generalitzar, quan sabem molt bé que les realitats canvien d’un país a un altre, fins i tot entre el fet de viure en una ciutat o en un poble pagès. En definitiva, cal que ens demanem si tenen més igualtat i llibertat avui dia les dones musulmanes que viuen a sa Pobla –o a qualsevol poble de Mallorca– que fa uns anys? Necessit pensar que sí, que la primavera existeix...

En general, les dones amazigues no solen manifestar el seu propi pensament, callen i adopten el discurs oficial, aquell que pertoca a cada moment. Per què no criden i diuen que no hi estan d’acord? Tal vegada el costum i la tradició les sustenten? Podran aguantar-se dempeus si caminen soles? Com poden trencar amb aquests lligams tan gruixuts? Les dones més valentes han de sortir del 'camí recte'. D’alguna manera, el seu camí del creixement fins a l’adolescència es converteix en un camí de renúncia mentre miren en silenci i callen. Quan començaran a cridar? Quin futur tindran? Realment viuen 'atrapades' dins unes estrictes normes socials i familiars. Algú vol viure les vides d’aquestes dones? Com han pogut sobreviure? Quins mecanismes han adoptat per continuar amb el seu alè vital, dia rere dia?

Les fronteres invisibles, aquelles que tallen la llibertat, cada vegada són més solides. Ja ho hem dit i ho repetirem: l’educació és l’arma més poderosa i temible que tots tenim a l’abast, perquè fomenta l’esperit crític i fa que les persones puguin pensar per si mateixes. La discrepància és sana i guaridora. Les joves que cada any topen amb la mateixa desesperació han de començar a dir  a pares i germans allò que pensen i senten, l’obediència ulls clucs ja no té cap sentit ni un. 

Són conscients els joves –homes– musulmans  de la greu problemàtica que pateixen llurs mares i germanes? De la manca d’igualtat  i de llibertat que pateixen. Sembla evident que NO. Els homes no volen perdre els seus privilegis. Com a mecanisme psicològic, ningú no es vol identificar amb les víctimes. És molt millor viure dins una posició de domini, o no?

Seria injust si no donàssim un cop d’ull a l’altra banda. Què en pensen els joves i els pares, com ho viuen? Deixau-me compartir dos fragments d’un llibre que va tenir força divulgació als Estats Units, ja fa temps, i que resumeix encertadament moltes  converses que he mantingut al llarg dels anys amb la gent de la mesquita. Una gent que sempre m’ha acollit amb calidesa i ha donat resposta a gairebé totes les preguntes que els he fet, i he pogut sentir la seva estimació al meu cor. Vegem els fragments: 

“La situació de la dona dins el món islàmic no planteja cap problema. L’actitud de l’Alcorà i dels primers musulmans testimonia el fet que la dona és almenys tan vital per a la vida com l’home, i en cap cas no és inferior a ell, ni pertany a una  de les espècies inferiors. Si no hagués estat per la influència de les cultures estrangeres i el seu impacte, aquesta qüestió de la dona no hauria sorgit mai entre els musulmans. Donam per sabuda i acceptada que la condició de la dona és igual a la de l’home...”.

“No és l’estil de l’Islam considerar la dona com a producte del domini o com a llavor del mal. L’Alcorà tampoc no col·loca l’home com a senyor  dominant de la dona. L’Islam tampoc no fou qui va introduir la qüestió de si tenia o no tenia ànima la dona. Mai en la història de l’Islam un musulmà no ha dubtat de la condició germana de la dona. A diferència d’altres creences populars ireligioses, l’Islam no culpabilitza tan sols Eva del pecat original. L’Alcorà deixa molt clar que varen ser temptats tant Adam com Eva, que ambdós eren pecadors i que Déu els va perdonar a tots dos després del penediment...”. Extractes del llibre Llum sota l’Islam d’Hammmudh Abdalati. 

Na Fatiha va ser la primera jove amaziga que al 2008 va acabar el Batxillerat a l’IES Can Peu Blanc de sa Pobla. Volia estudiar de mestra i no va poder ser, l’esperava una boda concertada pels seus pares. Ara viu a Bèlgica, té tres filles encara petites; el seu somni (secret) és que un dia elles arribin a ser allò que vulguin ser a la vida, potser mestres, qui sap? Aquests dos articles van per a tu, Fatiha, i per a totes les Fatiha que miren i ploren en silenci.