Les dones amazigues a Mallorca: sembrant llavors (III)

“Els darrers anys hem notat un canvi en les dones que arriben del nord del Marroc. Arriben de manera diferent a com arribaven fa vint o trenta anys. Tenen més capacitats, saben què volen i tenen la ment més oberta, ho notam en el dia a dia. Han estat sembrant llavors de generació en generació i ara han començat a donar fruit”. Així parlen les dues Aina Pérez que tenim a sa Pobla. Ambdues treballen a primera línia, una com a mediadora al centre de salut Torrent de Sant Miquel i l’altra a l’associació Pa i Mel. Curiosament, a banda de tenir moltes semblances en la seva visió del món de les immigracions, les dues estan graduades en Filologia Àrab i també coincideixen en el nom propi i el primer llinatge. Res és casualitat. Amb elles dues, els qui habitam a sa Pobla hem tingut sort.

Cada dia viuen les històries 'trobades' de les dones immigrants, les ajuden a treballar amb allò desconegut i les ensenyen a manejar les eines que pertoca. Les acompanyen i treballen conjuntament per verbalitzar els seus problemes. Les dues Aines saben que treballen amb dones que viuen entre dos mons. El 'canvi' dels darrers anys ha anat sorgint i s’ha accentuat d’ençà que les mares 'acompanyen' les seves filles, i elles saben que no estan soles. 'La revolució de les dones amazigues' està en marxa i res ni ningú no l’aturarà, perquè estan disposades a 'arribar fins a l’enfront', amb totes les conseqüències.

En la mateixa línia tenim altres senyals a escala local que ens indiquen que el canvi per la igualtat i per l’anhel de més llibertat ja ha arribat. Na Fatiha i n’Assia són dues mares que formen part activa de l’APIMA del CEIP Son Basca de sa Pobla. Entre altres objectius, tenen cura i esment que les famílies i els fills de la comunitat amaziga participin en la vida del centre escolar i les activitats que s’hi organitzen. Convé recordar que al mateix centre de Son Basca hi podem trobar disset nacionalitats, més o manco com a la resta de centres educatius del poble. Per altra banda, avui dia és habitual que dones de procedència amaziga condueixin vehicles a motor. Igualment, cal recordar que fa uns quinze anys era gairebé impossible veure dones amb mocador al cap que caminassin per la Ronda; avui dia resulta difícil no topar-te amb alguna. Acompanyar els fills a l’escola ja és el més habitual, però, no fa tant d’anys, era una tasca destinada als germans majors, als padrins o, senzillament, enviaven els infants sols cap a l’escola. Actualment, les empreses agroalimentàries de sa Pobla empren principalment mà d’obra femenina i la majoria és de procedència amaziga. Si fa una vintena d’anys alguna hagués anat a treballar hauria estat 'insultada' pel carrer. Qui les hauria insultat? Convé explicar-ho, perquè la inserció laboral de les dones és clau, atès que guanyar doblers significa guanyar llibertat i tenir més independència.

A la terra oberta d’Huialfàs tenim tres models de policia diferents: l’estatal, la local i la de la mateixa comunitat magribina o amaziga. Ells mateixos vigilen i preserven 'la moral i els bons costums', principalment de les dones. Aquest fet es va començar a desenvolupar quan la comunitat arribà al milenar de persones, més o menys un 10% del total de la població. Ara, que fluctuen entorn del 20%, la pressió social s’ha tensat molt més. Si alguna dona no va pel camí 'recte' aviat la increparan. Però, com dèiem abans, les coses es mouen, de manera lenta però es mouen. El canvi vindrà de les mateixes dones. La policia de la moral serà contestada i anul·lada.

A la conversa amb Joan Socies i Bennàssar, professor i cap del Departament d’Orientació del CIFP Joan Taix de sa Pobla, em va quedar molt clara la idea que ens cal empatitzar amb aquestes dones. I que no poden quedar aïllades. Cada dia més estam davant una forta solidaritat femenina: només si estan juntes avançaran.

N’Aina Pérez de Pa i Mel m’explicava que les dones que van setmanalment a l’associació ja tenen una escolta activa i que el problema d’una és el problema de totes; aquest fet els dona molta força. Precisava que queda molta feina per fer, però el debat i el canvi ja estan oberts. El fet de verbalitzar i parlar dels problemes ha estat una passa clau del procés.

Evidentment, queda feina per fer, massa. Deixau-me apuntar-ne dues de prou importants. Fa anys que hi ha una demanda dirigida al centre del CEPA sa Pobla. El material didàctic del centre per a l’aprenentatge del català i del castellà sembla no és l’adequat per a gent que és analfabeta en la seva pròpia llengua. I per aquest motiu la gent immigrada té serioses dificultats d’aprenentatge. Quants d’anys més hauran de passar per atendre aquesta petició històrica? L’altre punt, i més ara que s’acosten les eleccions municipals: quan els nostres responsables públics tindran un discurs més humà i deixaran de veure-ho només en clau política i electoral? Calen més recursos econòmics i que els qui manen estiguin a l’alçada del futur que ja es aquí. No juguem amb aquest assumpte tan transcendental.

Com heu vist al llarg d’aquesta trilogia d’articles, el futur deixa entreveure unes perspectives encoratjadores, s’han obert noves finestres per guaitar el món i fer-se més visibles. Ja per cloure l’escrit deixeu-me que citi el savi Nasrudin. El mestre Nasrudin és un personatge mític de la tradició sufí, protagonista d’històries curtes, on destaca la seva saviesa expressada amb pinzellades d’humor i de desconcert. És molt present al Magrib, vet ací la petita història: “Un dia Nasrudin va iniciar un llarg viatge per trobar la dona perfecta amb qui casar-se. Va viatjar a Bagdad, anà a El Caire i més ciutats i enlloc no va trobar la dona perfecta, fins que va arribar a Samarcanda, allà va trobar la dona dels seus somnis. Era enginyosa i creativa, bella i intel·ligent, culta, delicada i espiritual. —Per què no t’hi vares casar? –li demanaren els seus amics. —Sabeu perquè no m’hi vaig casar? –respongué ell–. Perquè ella també buscava l’home perfecte”.

En el camí de l’esperança, de la supervivència i de la vida potser no assolirem la perfecció, però, com fan les dones amazigues d’avui, ens cal no deixar de treballar per anar cap a la llibertat i la igualtat. Tampoc podem deixar de somiar i de mirar els estels que ens permeten volar.

Pere Perelló és escriptor