Dones blanques que reparteixen color

Tota la vida m’he relacionat amb altres dones sense que se m’acudís classificar-les pel seu to de pell, però d’un temps ençà s’ha imposat la idea que les diferències externes són més rellevants que el que tenim totes en comú: la categoria ara reaccionària del sexe. Tot i que antropòlegs i biòlegs van impugnar aquest concepte, la raça ha tornat amb més força que mai per catalogar les persones com si fossin gossos. Esclar que no es parla de raça sinó de racialització, que vindria a ser la construcció que l’home blanc (cis heteronormatiu, no me n’oblido) ha fet dels homes i dones que no ho són. D’aquesta manera, en la dèria per la correcció del llenguatge (descansi en pau la Carme Junyent, que va denunciar el deliri d’atribuir a la gramàtica tots els mals del nostre temps), se’ns insta a utilitzar contínuament la paraulota indigerible de racialitzat/da. Aneu als barris amb majoria de població immigrant i pregunteu als que hi viuen si els sembla bé ser anomenats amb aquest participi. Us miraran com si els parléssiu en una llengua estrangera, que és el que és en realitat aquest argot acadèmic cada cop més allunyat de la realitat, fins i tot de la realitat per la qual els emissors del missatge diuen estar tremendament preocupats.

D’entre totes aquestes paraulotes inventades la que em fa més gràcia és la de dona blanca. S’ha instal·lat al nostre entorn i jo m’he de trobar cada dos per tres amb companyes meves de sexe que em recorden, sense que vingui al cas, que elles són més lletoses que jo. O sigui, que jo soc més morena que elles, cosa que solc oblidar amb facilitat en el meu dia a dia. Sí, sí, ja sé que dona blanca fa referència a privilegis i no al to de pell, però és que aquesta denominació és ridícula aplicada a la nostra realitat, és una importació que dificulta encara més la conceptualització de les diferències i desigualtats perquè dona blanca o dona de color són termes que van sorgir d’una societat molt diferent de la nostra, la societat nord-americana marcada per l’experiència traumàtica de l’esclavitud i la segregació. Ja sé que aquest llenguatge costa una fortuna perquè les que el fan servir el van adquirir en un caríssim màster de gender studies d'una universitat estrangera, però que no ens ho facin pagar a les que no hi tenim res a veure, que no en tenim cap culpa. 

L’última giragonsa d’aquesta espiral que es va tancant en ella mateixa és la de les dones blanques que escriuen sobre les dones blanques, com si elles no hi tinguessin res a veure, en el que és una estranya dissociació per redimir-se d’una condició que ara té mala premsa (per privilegiada, colonitzadora i opressora). Com que no volen ser acusades de tots aquests pecats originals s’afanyen a citar autores que els aportin una mica de color, però se’n van lluny perquè, tot i que escriuen des d’aquí i opinen sobre dones d’aquí, no coneixen més que l’Audre Lorde o l’Angela Davis i no saben qui és Fatima Mernissi o Nawal El Sa’dawi. Es diria que a la conca Mediterrània, ni al sud ni al nord, no hi ha cap autora que hagi investigat sobre feminisme, i per això s’han perdut veus tan interessants com la Sophie Bessis o la contundent Wassyla Tamzali i no tenen ni idea de com es juguen la pell activistes com l’Ibtisam Betty al Marroc. Que no facin mai cap referència a les reivindicacions de les iranianes o afganeses o les exmusulmanes europees només obeeix a una tossuda i voluntària ceguesa. Cosa que, de fet, sí que les converteix en les temudes “dones blanques occidentals opressores i colonitzadores”, per una indiferència triada des de, ara sí, una situació de privilegi. Elles diuen que ho fan per no ser excloents i “racialitzadores” però el resultat és, una vegada més, que es posen al costat del poder patriarcal de sempre.