Dones cineastes?
Les presentadores dels Gaudí, les talentoses Maria Rovira (Oye Sherman) i Ana Polo, diuen a la gala dels premis (transcric): “Ja era hora de veure tantes dones fent cine i parlant de les seves històries. I no deixar-ho tot en mans de directors i guionistes que s’entesten en estereotipar-nos, romantitzar-nos, ficar-nos a la seva pel·li només perquè els la fiquem una mica morcillona a la meitat de l’audiència. Una mica de pechugui sempre fa il·lu. I també quan les dones fan cine passa que es fan equips més equitatius”.
Sobre els equips equitatius, fantàstic. És de llestos tenir equips equitatius. Sobre dones fent cine. Jo vull gent genial fent art i, per tant, hi vull dones. “Dones parlant de les seves històries”? Això ho veig diferent. No sé si hi ha històries d’homes i històries de dones. Espero que no. Soc escriptora. Escric històries. I això no vol dir que, potser, perquè em pica, triï més protagonistes dones. Però també m’agrada escriure sobre homes, sobre animals. Em pregunten sovint si tal novel·la que he escrit, com que és d’una menopàusica, tracta “un tema de dones”. No! És sobre un personatge. “Les dones s’hi identificaran?” No ho sé. Però no es pot llegir només coses que et facin identificar, o mai llegiríem la genial Moby Dick, que va d’una balena.
Sobre deixar-ho tot en mans de directors i guionistes que ens romantitzen i estereotipen. Hi ha dones que estereotipen i romantitzen i homes que també. I estereotipar i romantitzar no és dolent ni bo, si no només es romantitza i s'estereotipa. S’estereotipa i es romantitza homes i dones. Hi ha d’haver públic per a tot. I hi ha directors, com Tarantino, com David Trueba, com els Cohen, que no romantitzen.
Pel que fa a “posar morcillona la meitat de la població” amb les actrius, gràcies als directors homes. Els actors i les actrius fan somniar, són més guapos que nosaltres, ells i elles, o potser més “de fantasia”. Hi ha hagut més directors, en el passat, com més escriptors. Llavors s’entén que potser el director d’Els fabulosos Baker Boys s’enamorés de la Michelle Pfeiffer i volgués que els espectadors també. Però què passa amb Brad Pitt a Troia? I amb Cary Grant i amb John Wayne? A la gala es va homenatjar Ventura Pons, mort recentment. El seu Anita no perd el tren, no era un homenatge a la Sardà? Jo crec que no cal confrontar directors i directores per una raó com la del gènere. És massa fàcil.
