Dones diverses, dones iguals

“Volem representar la nova generació de migrants catalanomusulmana, que ha nascut i crescut aquí, i amb noves aspiracions més enllà d’etiquetes”. Són les paraules de Najoua Hachimi, secretària de Chabab Al Amal, una associació de joves musulmanes de les Terres de Lleida. Ella i les seves companyes són nascudes i crescudes a Catalunya, però han de continuar suportant els estigmes viscuts per les seves mares pel simple fet de ser llegides com a racialitzades o per portar un cognom estranger. Per què les tractem com a hostes i no com a veïnes? Ens ho respon l’escriptora i activista bell hooks: “A les dones d’altres races se les percep sempre com les altres, com a éssers deshumanitzats que no encaixen sota la categoria de dona”. I quan al racisme li travessa l'eix de discriminació per ser jove, la violència social, laboral i institucional s'incrementa exponencialment.

Pensem, per exemple, en la desprotecció i criminalització dels menors estrangers no acompanyats, a qui mai es dona veu perquè expliquin la seva realitat d’abandonament institucional i les condicions indignes en què viuen. Us heu plantejat si també hi ha nenes menes? Doncs sí, segons Save the Children el 2017 representaven un 10% del total, però poc en sabem d’elles. Són invisibles i molt més vulnerables a les violències estructurals pel fet de ser dones, joves i migrants, perquè, com diu la periodista Lucía Mbomio, “no és una cosa que depengui només de decisions individuals, al darrere hi ha un sistema”.

Un sistema que manté una llei d’estrangeria injusta i expressió del racisme sistèmic que incideix doblement en les noies joves, tot i haver nascut aquí. D’exemples en tenim molts, com el de l’activista Safia ElAddaam, d’origen amazic i sense nacionalitat espanyola malgrat haver nascut a Tarragona. Des del seu perfil d’Instagram @hijadeinmigrantes, ha impulsat iniciatives com Votar és un dret i denuncia les discriminacions que viuen les filles i fills de migrants: “No m’han donat permís ni per votar ni decidir, ni l’oportunitat per treballar de manera digna”.

Com deia Najoua Hachimi, per molt que facin, continuen sent hostes, hostes de segona que el racisme institucional manté als marges. Hostes de segona sempre vistes com a minoria, sense veu ni agència i que es pregunten per què no apareixen als mitjans. Si no hi apareixen, no existeixen? Si mirem les xifres del recompte d’#OnSónLesDones de finals de 2019, només un 0,5% de les persones que van sortir als espais d’opinió dels mitjans catalans eren llegides com a racialitzades. Ho corrobora l’Informe sobre la diversitat i la igualtat a la televisió, del Consell de l’Audiovisual de Catalunya, que conclou que l’aparició de persones migrades a televisió l’any 2016 era molt inferior a la seva presència a la societat catalana i relegada a informacions sobre conflictivitat social i esfera privada.

Però no només el racisme mediàtic exclou les persones no blanques, ho fa també l’administració, quan no promou el seu accés a càrrecs amb responsabilitat, i elimina, així, referents visibles del col·lectiu. Un exemple el trobem al nou Parlament de Catalunya. Serà el més paritari de la història, amb 64 diputades d’un total de 135 escons. Només 3 d’elles, però, són d’origen divers, i joves, perquè, com diu la diputada de Catalunya en Comú Jessica González, no només se’ls priva del dret a votar, sinó del dret a ser escollides com a càrrecs electes. L’acompanyaran al ple Basha Changuerra, de la CUP, i Najat Driouech, d’ERC, que representaran plegades un ínfim 4,7% dels escons ocupats per dones.

És hora de fugir del paternalisme i els estereotips edatistes, sexistes i racistes que ens mostren les dones migrades com a victimitzades, sense autonomia professional ni econòmica o bé encasellades en determinades professions, com el treball de la llar i les cures i els serveis de neteja. Tot plegat requereix un canvi de narrativa i, des del Parlament, els mitjans i l’activisme, podem contribuir a promoure la visibilització d’aquesta diversitat com a motor de transformació i exemple de resiliència, com ho fa la campanya Dones diverses, dones iguals, impulsada per la Plataforma Unitària contra les Violències de Gènere. Són elles les que denuncien com, durant la pandèmia, s’han aguditzat les múltiples violències estructurals que pateixen, a causa, sobretot, d’una llei d’estrangeria que les situa en la irregularitat administrativa i en la precarietat laboral.

Confiem que el nou Parlament de Catalunya, malgrat la seva blancor, incorpori el relat de la multiculturalitat com a eix transversal de les seves polítiques. Tanmateix, el fet de ser el més paritari de la història alimenta l’esperança que algun dia arribi a ser també el més divers.

Isabel Muntané i Montse Beltran són periodistes