Dones i homes lliures, comuns i necessaris

GeògrafVarujan Vosganian a El libro de los susurros (Ed. Pre-Textos) narra la fantàstica història de Minas, el cec que quan es feia fosc no necessitava pigall. A les nits closes encenia un fanal i sortia amb ell al carrer. La ciutat, a causa de les penúries de la postguerra, mantenia l'enllumenat públic sense encendre. Llavors, Minas es convertia en el millor i més útil de tots els homes. Els altres el seguien fins que, un darrere l'altre, s'aturaven a la porta de casa seva i li donaven les gràcies. Sens dubte, no era l’instint de supervivència que il·luminava Minas en els seus recorreguts nocturns, sinó una imperiosa necessitat de sentir-se útil.

El personal sanitari, els “falsos” autònoms del delivery, els treballadors dels sectors essencials, la gent que ha fet teletreball des de casa seva, i tants altres, sota la pressió i l’estrès del moment excepcional han donat el millor d’ells. Com Minas, en aquest moment de penúria, les seves vides s’hauran vist únicament impel·lides per l’instint de ser útils. La socialització de la inquietud, fins i tot la por per la pandèmia i el neguit per l’absència de llum sobre les qüestions que emergien o la sobtada aparició d’obstacles inesperats han generat entre els ciutadans el mateix instint de sentir-se útils amb el confinament. L’“efecte Minas” s’ha convertit en el revulsiu davant la foscor del túnel a transitar. El punt d’egoisme subjacent en l'instint de supervivència ha mutat a sentiment de servei a la comunitat. No sabem per quan de temps l’homo economicus haurà estat substituït per l’evidència categòrica de l’home necessari.

El trànsit de la condició d’útil a necessari comporta una transformació en el paper de la persona dins la societat. Una persona esclavitzada és útil (per produir), però per produir no és necessària la condició d’esclavitzat. En aquest sentit, la condició d’home necessari incorpora la llibertat i la pertinença a la comunitat com a referències distintives. L’esser necessari confereix rellevància i protagonisme a la condició de gent comuna (al ciutadà del carrer). I la importància de la gent comuna és la característica definitòria del procés que s’ha desencadenat amb la pandèmia. Cal tenir clar que el fort sentit social de la pandèmia no ve donat per la condició de ramat (víctima), sinó per la condició de necessari (esser lliure). És el moment comú.

Una categoria a part, que no té res a veure a sentir-se útil, és la dels que es creuen “imprescindibles” i es col·loquen a si mateixos uns quants graons, o més, per sobre de la gent “necessària”. És més, conceben el paper del “necessari” amb relació a la seva talaia d'"imprescindible". No han transcorregut els terminis de l'estat d'alarma i ja s’han fet presents. L'hidra capitalista exigeix protagonisme per saciar les seves boques. Però la sortida d’aquesta crisi no està en mans de les elits, sinó en les de la tasca col·lectiva i comunitària. I amb això no neg el rol de les elits. No debades, en aquesta crisi ha quedat de manifest la importància de la ciència, el pensament i, també, el lideratge polític.

Si ens atenem a la història, el llarg període de successives crisis que va des de la Gran Guerra, passant per la pandèmia de la grip espanyola i la Gran Depressió, fins arribar a la Segona Guerra Mundial, se supera amb el predomini polític de les idees socialdemòcrates que reflectien les aspiracions d’un comunitarisme de base fonamentat en les lluites sindicals i socials que tingueren lloc durant tot aquella llarga etapa i, fins i tot, d’abans. Com a referència, és una fita a tenir en compte (ja han aparegut els cants de sirena d'un nou keynesianisme). De fet, no es poden negar certes coincidències actuals: llarg període bèl·lic a l’Orient Pròxim i Mitjà, crisi de les Torres Bessones, gran crisi financera del 2008 i pandèmia actual... i un procés ascendent de mobilització social que ve d’enrere. Seria repetir un gran error, especialment per l’esquerra política, no fer cas a aquestes veus.

Si ens situam en la realitat més propera, constatam que la indústria més important del país ha quedat bloquejada i pot continuar a un ritme inferior al qual estava acostumada per un temps indefinit. Durant la pandèmia s’ha pogut comprovar la vitalitat d’alguns sectors minoritaris. Les paraules 'decreixement de places' (més enllà de les que s’engoleixi el propi mercat) i 'diversificació', conjuntament amb 'producció' i 'proximitat', han arribat per quedar. És un moment propici perquè sorgeixin i es consolidin iniciatives noves. Des de les més modestes fins a grans actuacions de capital. Des de la consolidació empresarial de projectes d'investigació pròpia fins a la importació de know-how. Des d’una economia social, cooperativa i imaginativa fins a la instal·lació d’empreses consolidades. Les més modestes, les arrelades a la terra, les més socials i cooperatives, les de tecnologia pròpia requeriran una atenció i un suport específic dels poders públics. És el moment comunitari.

És l’oportunitat per crear un marc sòlid que eviti pecats originals i propiciï els equilibris adients en un nou model productiu. Un marc socialment i àmpliament consensuat expressió de tota l’energia humana existent a la comunitat. Que sigui referència per a l’acció pública i administrativa, per a l'acció política i representativa, igual que per a les iniciatives particulars i per al capital privat. És el moment país, on l’home necessari s'imposi definitivament a l’homo economicus, expressió d’una societat de consum malgastadora i insostenible. No perdem la il·lusió en el fanal de Minas i en arribar a bon port puguem donar-nos les gràcies els uns als altres.