Les dones i els homes lliures de Tamazgha

"... Certament les obres depenen de les intencions, i cada home tindrà segons les seves intencions..."

Del primer hadit

Un dissabte capvespre del mes d’agost, a l’avinguda d’Alcúdia de la ciutat d’Inca, hi ha uns set o vuit vehicles al davant del bar Sa Cova, tots de gamma alta, més nets i brillants que una patena. Esperen –ençà i enllà, engalanats amb cintes i globus– els noviis. Els senyals ens indiquen que avui hi ha boda grossa. Les portes dels vehicles, a banda i banda, duen aferrada una bandera: l’amaziga. Sembla que en volen fer ostentació i que és una mostra d’orgull de la seva identitat. Els joves duen la camisa blanca amb una corbata prima de color negre, el tall de cabells –sens dubte– ha estat fet pel mateix perruquer; semblen figurins enfornats a trenc d’alba. Els pares i la resta de familiars esperen la novia. Fa devers mitja hora que han anunciat a tota la ciutat d’Inca la celebració de la boda, tot fent una processó de cotxes acompanyada de botzines i crits. Així ho mana el hadit del costum: tothom ha de saber al dia següent que la novia ja no és fadrina i que, si la veuen amb un home, és el seu marit. Fer-ne publicitat amb tots els mitjans possibles és una obligació, per resguardar el bon nom i la dignitat de la dona.

La parella de noviis són marroquins i espanyols de nacionalitat, però de cor i cap són amazics. Els seus pares són d’Anzora i d’Hadou Malouka, al bell mig del Rif. Les banderes dels cotxes d’Inca i els signes pintats que podeu trobar a moltes parets arreu de la part forana de l’illa representen el seu sentiment. S’hi pot veure el blau de la mar i de l’oceà, el verd de la natura i les muntanyes, un groc que representa la sorra del Sàhara. Al mig, una lletra o yaz del seu antic alfabet que simbolitza l’home lliure, pintat amb un vermell que reivindica la vida i la resistència. Tot plegat, juntament amb l’idioma amazic o tamazic, la força dels costums i les tradicions són els elements que unifiquen i donen consistència cultural i social a un poble d’aproximadament trenta- vuit milions de persones repartides pel nord d’Àfrica, el seu Tamazgha o espai natural.

Al matí, els joves noviis han anat a la mesquita més antiga d’Inca, la de Masjid Assabre de ritu sunni, al carrer de Sant Francesc. Han acceptat els manaments i la seva unió davant Al·là i s’ha materialitzat el dot. Al món musulmà és la família de l’home que fa entrega a la dona d’un present o de doblers. La gent més humil sol establir el dot entre dos mil i tres mil euros, encara que a les escriptures notarials ho indiquen en dirhams. Les famílies de classe mitjana aporten entorn dels sis mil euros. No hi ha cap regla escrita sobre la quantitat, la referència és el hadit que pertoca, escrit i tancat a qualsevol canvi d’interpretació des del segle XI i que diu: “En cap cas el dot no ha de ser un impediment per celebrar la boda”. És un costum ancestral, establert molt abans de l’arribada de l’Islam, i té com a objectiu preservar la dona davant qualsevol adversitat, especialment si arriba un divorci no desitjat. En les parelles més joves d’avui en dia, el dot pot esdevenir simbòlic, però en tot cas s’ha de complir el precepte. La tradició i els costums escrits diuen de manera taxativa a l’home: “Quan et casis, hauràs complert la meitat de la teva religió”. Vet ací la importància dels casaments.

Històricament, els amazics i la seva identitat diferenciada no han estat ben acceptats pels governants del regne alauita, majoritàriament àrabs. El fet de tenir una llengua pròpia, distinta de l’àrab, amb costums socials i culturals ben arrelats del període preislàmic han generat al llarg dels anys desconfiança i una necessitat boja d’assimilar-los o negar-los. La zona muntanyosa del Rif ha estat oblidada sistemàticament a l’hora de fer-hi inversions o millores. Fa poques setmanes, na Bouchra –que va viure a Casablanca fins als vint-i-cinc anys– em deia que va descobrir l’existència dels amazics quan va venir a viure a Mallorca. Sabia que hi havia unes tribus mig salvatges a les muntanyes, anomenades berbers, però que estaven en vies d’extinció, ja que representaven tot el contrari a la modernitat i l’excel·lència que pretenen tenir l’actual Marroc i el seu rei. Sembla que els joves rifenys que viuen a Mallorca no estan d’acord amb aquest plantejament, i encara menys hi estan la majoria dels que viuen a la Cabila d’Algèria o els que pertanyen al fort moviment reivindicatiu amazic que s’ha consolidat a Catalunya. 

A les Balears tenim inscrits al cens de població uns 29.000 marroquins “oficialment”, la majoria són rifenys o amazics. Aquesta xifra s’ha d’acceptar amb reserves, perquè els fills i nets que constitueixen la segona i la tercera generacions no hi estan del tot inclosos; tampoc no podem oblidar l’elevat nombre de dobles nacionalitats que hi ha. Davant aquesta xifra tan elevada de súbdits, cal afegir-hi el fet que Mallorca sigui una porta d’entrada a Europa dels sahrauís de Tindouf, expulsats de la seva terra ja fa massa anys i que constitueixen una colònia estable a l’illa d’unes tres-centes persones. La necessitat d’evitar la radicalització religiosa dels qui prediquen i resen a les mesquites de les Illes fa que el consolat del Marroc (al carrer Anselm Turmeda de Ciutat) sembli més una ambaixada que no un consolat de províncies, per l’elevat nombre de personal, especialment el destinat a informació i a intel·ligència. 

Si la consciència nacional amaziga va en augment, tal com ha fet els darrers vint anys a Mallorca, serà interessant veure com es mouran a mitjan termini les peces al tauler d’escacs del nord d’Àfrica. En aparença, les estructures de l’estat marroquí s’han enfortit. Però la història i la geopolítica  ens demostren que res és el que sembla i que els països àrabs o musulmans no es poden analitzar amb els prismes de la mentalitat europea. Què passarà quan una papallona que mou les ales a Porreres o a Sineu arribi a crear una tempesta a Nador,  M’talssa o Rabat?