Les dones que llegeixen Proust (1929)

Columna de Just Cabot (Barcelona, 1898 - París, 1961) en el setmanari Mirador (29-VIII-1929). Avui fa cent anys de la mort de Marcel Proust (París, 1871-1922), novel·lista i crític, autor ben conegut per A la recerca del temps perdut, obra en set parts publicades entre el 1913 i el 1927. El crític Just Cabot, ironista agut, va encapçalar aquest text amb una dedicatòria “a la Sra. C. C. de M.”

Tenim dades exactes sobre els més notables lectors de Marcel Proust a Barcelona. Per això sabem que entre ells hi ha unes quantes dones, intel·ligents, simpàtiques i distingides, sense cap senyal exterior ni tampoc cap deformació mental que les pugui fer incloure en aquella antipàtica denominació d’intel·lectual que, sobretot tractant-se de dones, és una qualificació completament pejorativa. Als que no ens interessa solament el Temps perdut i el Temps retrobat, sinó també el seu autor, la seva correspondència i el que s’escriu sobre ell i la seva obra, la notícia no ens pot desplaure, com desplaurà, segurament, al senyor Rucabado [Ramon Rucabado (Barcelona, 1884-1966), escriptor i activista catòlic], que creu de bona fe en la col·laboració efectiva de Proust i el diable en persona, que no és pas un col·laborador com se’n poden trobar cada dia. Aquest fet, el d’haver-hi lectores de Proust, almenys per les nostres observacions personals, és independent de l’esnobisme. Cal dir que si en fos dependent tampoc hi veuríem cap mal, ja que un esnobisme per les coses bones és preferible a un esnobisme per les insanitats. I, encara, l’esnobisme, com va entendre-ho el periodista Carles Soldevila, és una disposició d’esperit elogiable ben sovint. En el fons del fons, Marcel Proust és un xafarder de geni. ¿Potser per això les dones que l’han començat l’han seguit fins al capdavall? La suposició és absurda, basada en un prejudici gratuït. L’home és tan xafarder com la dona; en l’únic on hi ha alguna variació és en el tema de les xafarderies, i, encara, potser més en la manera d’enfocar el tema que no pas en aquest mateix. Desgraciadament, no ens podem estendre sobre un punt tan interessant com aquest de la xafarderia, perquè comporta moltes distincions a fer per a les quals no tenim espai i perquè no tenim cap necessitat de justificar, per exemple, la secció del nostre setmanari que es troba precisament a mà dreta d’aquesta nota [la secció “Mirador indiscret”]. Diguem, això sí, que la xafarderia, ben administrada, és una de les qualitats més estimables per a la vida social i que pot convertir-se en un exercici psicològic de primer ordre. La prova, l’obra de Proust, on la trama és a penes existent i l’anècdota reduïda al mínimum. Però unes xafarderies que ocupen tants volums i sobre persones desconegudes, és evident que no poden interessar per elles mateixes, ni tan sols per la minuciositat descriptiva d’allò que les dones afeccionen, els vestits i la decoració, per exemple. Explicar, doncs, el fet que Proust hagi trobat lectores –i unes lectores que li hauria agradat molt de conèixer– gràcies a un argument tan simplista, és acontentar-se amb raons còmodes però inexactes. L’explicació cal cercar-la únicament en una qüestió de bon gust literari, i aquesta explicació té l’avantatge d’ésser alhora veritable i honorable.