Les dones que no surten als articles
Avui és jornada de reflexió. És cert que és un concepte molt antiquat que ja no té cap sentit en l’era de la comunicació global, però aprofitem l’ocasió i reflexionem, sí. Feu-ho sobre allò que ara i aquí creieu que necessita ser analitzat, sospesat, rumiat, fins i tot, repensat o capgirat i, si cal, decidiu en funció de la reflexió que hagueu fet. Si això inclou el vot de demà, doncs aprofiteu-ho, que no passa tan sovint que ens regalin un dia per reflexionar. I si ara mateix no us ve cap tema al cap, si voleu i us ve de gust, us en proposo un: reflexionar al voltant de com la recerca s’ha construït amb dones que mai no surten als articles científics.
Em refereixo a totes les dones que fan la neteja dels laboratoris, totes les administratives dels centres de recerca i universitats, les que ens han ajudat amb les sol·licituds de subvencions per als projectes, les que han fet les gestions de compra de material tecnològic i de laboratori, les que han tramitat les inscripcions i viatges a congressos científics, les que han coordinat trobades d’equips de recerca internacionals a la nostra institució o totes les cangurs que han fet possible portar a terme aquelles jornades interminables perquè un experiment no és tan programable com a vegades pensem. Ajudeu-me a reflexionar i afegiu-hi totes les dones que no sortiran mai als articles científics però que si no hagués estat per elles potser no hauria pogut publicar-se l’article perquè els resultats no s’haurien pogut assolir a temps.
La Montse Virgili al programa de dissabte passat de Catalunya Ràdio Les dones i els dies (per cert, quina delícia) es preguntava: “¿Es pot dedicar una novel·la a les dones que no surten mai als llibres?” Aquesta entradeta era l’avantsala de l’entrevista a l’escriptora Irene Solà sobre la seva nova novel·la, Et vaig donar els ulls i vas mirar les tenebres, que, segons la mateixa autora, va sobre “les dones que la història no ha escoltat”. Al comentari de la Montse Virgili sobre si es referia a les dones que no han tingut veu, la Irene Solà matisava ràpid dient que no és que no hagin tingut veu, és que no les hem escoltat. I aquest matís és el que em va fer reflexionar. Tenen veu però no les escoltem. I ja ve just si les sentim.
Per això, inspirada per la Virgili i la Solà, vull dedicar aquesta columna a les dones que no surten mai als articles científics. Us convido a dedicar-hi els vostres posts a les xarxes socials o qualsevol altre escrit que estigui a les vostres mans. I encara més, dediqueu-hi paraules dirigides directament a elles, a les persones concretes quan us intercanvieu correus electrònics. Fins i tot convertiu les paraules escrites en sonores quan us les trobeu pel passadís o interactueu per telèfon o per notes de veu via missatgeria. Agraïm-los la feina que fan, la que han fet i la que faran per la recerca científica. Tothom hi compta. I escoltem-les amb tot allò que ens vulguin explicar o aconsellar. Reflexionar-hi és valuós i bonic alhora. Fa la ciència més humana.
