Les dones de pits perfectes
Estiuejo en una platja del Maresme. La cala és bonica i m’agrada la diversitat que acull. No només gaudim del mar i el cel de colors eternament canviants, sinó també de conviure amb famílies, dones soles, grups d’adolescents, diferències de cossos, d’estructures, d’orígens. Però aquest any hi ha hagut un canvi en la fesomia dels seus ocupants: les dones han deixat de mostrar els seus pits, han abandonat el topless.
El poder sobre el propi cos va permetre revelar els pits públicament, una forma rebel i orgullosa de ser lliures. Sempre hi ha hagut persones contràries, que veuen el pecat tradicional en el cos femení en lloc de veure-hi la bellesa i dipositen sobre ell la responsabilitat de la culpa, en lloc de col·locar-la sobre els ulls que l’assetgen. Però les dones no es van fer enrere. Fins que, subtilment i inadvertida, han retrocedit i s’han tornat a tapar. L’emancipació es retreu just quan acabava de començar a viure. A la platja ja no veiem dones joves o de mitjana edat amb els pits descoberts, només alguna dona gran. Quina és la força que ha aconseguit el retrocés en un guany tan significatiu?
Darrere l’ocultació del cos de les dones sempre hi ha la mirada aliena, el judici dels cossos imperfectes, la manipulació del desig masculí. Les xarxes socials han multiplicat la possibilitat d’humiliació i mofa perquè qualsevol pot fer una foto i penjar-la per a escarni públic de la protagonista o, encara pitjor, manipular-la amb fins perversos.
L'exigència de perfecció estètica és un dels arguments de fons d’aquesta nova realitat que obliga les dones a ocultar-se. Amb les xarxes, el control ha esdevingut col·lectiu i massiu. Totes les dones poden ser agreujades públicament a més d’estar exposades a la tirania estètica que regeix la nostra societat i exigeix cossos femenins impossibles. El bombardeig d’influencers, clíniques d’estètica o dietes és aclaparador, ben organitzat pels algoritmes que ens governen. Comporten una pressió sostinguda sobre les dones –inclús sobre les nenes– que incrementa els nivells d’ansietat i depressió. Mentre vostè llegeix aquest article, moltes joves estan rebent un regal d’aniversari que consisteix en un paquet de cirurgia estètica.
Necessitem un canvi de valors. I podem començar amb una contranarrativa sobre el cos de les dones. A principis d’estiu, la temperatura social es va elevar en fer-se viral una afirmació de l’actriu Nicola Coughlan, protagonista de la sèrie Els Bridgerton. A una pregunta malèvola d’un periodista sobre la seva nuesa en algunes escenes ella no va respondre amb rubor i vergonya (actitud passiva molt freqüent en les dones) ni tampoc amb ràbia (actitud agressiva que hauria estat molt criticada) sinó que, amb serenor, etzibà: “Estic molt orgullosa de pertànyer a la comunitat de pits perfectes”.
La pregunta no era innocent, perquè ella no té un cos dins la normativitat imperant. No està esquelètica o famèlica ni la seva cara té els pòmuls que tant entusiasmen els visitants d’Instagram i Tiktok. En canvi, el seu cos és generós i dolç, i el seu rostre, rodó i bonic com una lluna plena. La fascinació la provoca el seu poder: amb aquella frase va construir tot un relat que és una contranarrativa sobre el cos de les dones. I va apuntalar l’empoderament col·lectiu de totes les que no responen al cànon estètic de l’època.
Una contranarrativa sobre el cos de les dones és imprescindible, però quasi no existeix. Patir constantment la crítica cruel ens mou a l’arc d’actituds passives-agressives, i molt escassament a les assertives, com la de Nicola Coughlan. A la platja d’Ocata algunes dones es reuneixen per anar a banyar-se juntes i així lluitar contra la grassofòbia i enfortir-se davant les mirades incòmodes. No cal el dràstic Un estiu sense homes de l’escriptora Siri Hustvedt, però sí avançar amb fermesa en una potent contranarrativa que deixi enrere les crítiques al cos, el menysteniment i la infantilització.
Perquè si no, es van perdent batalles, grans i petites. Les dones també estan marxant de les platges nudistes, ja que els cossos imperfectes no agraden, i poden ser violats digitalment. Les xarxes, que demanen trets físics impossibles, estan acabant amb la bellesa natural dels éssers humans. Però les dones, que en realitat són poderoses, eròtiques, sàvies i intel·ligents, han de gaudir de l’estiu, saber que són amables (en el sentit de “ser amades”) i desitjades pel que són. Han d’oposar un relat ferm i lluminós sobre totes, lluny de la presó on les situa la narrativa actual. Fruir de l’estiu dins la comunitat de pits perfectes.
