Les dones que investiguen xuetes ens fan millors

En instants en què sembla que l’actualitat política de la nostra 'païssa' no ens hauria de fer perdre temps en altres combats – un record agraït sempre al malaguanyat Miquel Duran i Pastor, inventor de l’expressió 'païssa' per 'país', que segur que faria unes bones rialles amb tot el que ens toca aguantar– em sembla que és bo desmarcar-se una mica de tot plegat. I, cap fred, enmig del soroll, poder detenir-se a valorar els llibres i els treballs que fan millors els nostres dies i que contribueixen a fer gran la biblioteca que un país normal i decent hauria de tenir.

En aquest sentit, no podem fer més que felicitar-nos que dues autores joves, potents i que, de ben segur, tindran projecció futura, hagin irromput les darreres setmanes a les llibreries illenques – i desitjo que, aviat, ai, l’espai cultural català!, a totes les dels Països Catalans. Són Laura Miró i Maria Eugènia Jaume. Dues dones investigadores joves que es dediquen amb passió i talent –la millor combinació– a uns temes que han estat massa temps en mans d’homes grans. De na Maria Eugènia Jaume en parlaré properament, perquè el seu estudi, meravellosament bastit, sobre els camps de concentració amb presos republicans i estrangers durant la guerra a Mallorca m’ha connectat, en essència, amb algun record familiar que em cal desenvolupar amb la perspectiva adequada. Laura Miró és una palmesana del 1992, graduada en Història per la UIB, estudiosa del fet xueta els segles XIX i XX. N’havia seguit la pista per alguns articles publicats a la revista 'Randa', però no n’he fet la 'descoberta' fins fa unes setmanes. El seu treball 'La contemporaneïtat xueta' (Documenta Balear, maig del 2019) és una síntesi de la història i la pervivència de la qüestió dels descendents dels jueus mallorquins conversos durant la contemporaneïtat. Un llibre solvent, integrat dins els Quaderns d’Història Contemporània de les Balears que dirigeix David Ginard, que era ben necessari i que alguns hem esperat durant massa temps. És obligat, en aquest sentit, fer la reflexió que a poc a poc anam omplint els buits i les mancances que tenim com a país pel que fa a la vertebració d’estructures culturals. Les editorials de casa hi ajuden, val a dir –Documenta, El Gall i, com no podia ser d’una altra manera, la gent de Lleonard Muntaner Editor. Tornant a Laura Miró, s’ha d’agrair una feina acurada a l’hora de construir un relat contemporani que va de Carles III a les polítiques culturals filoxuetes que culminaren amb el Centre Maimó ben Faraig, el petit espai d’interpretació del Call jueu de Palma –malauradament força desatès per les successives administracions municipals i quelcom que la regidoria que pilotarà l’exbatle Noguera hauria de solucionar urgentment. Pel mig hi desfilen tot de personatges i fets cronològicament ben ordenats, amb un estil àgil, on hom pot trobar-hi Miquel Forteza, Ramon Aguiló, Pere Bonnín o Gafim, així com el rol dels xuetes a la Renaixença literària o a la guerra civil i el franquisme. L’autora no s’ha quedat a l’anecdotari i fa una feina d’arxiu important. Apunta maneres al petit però ric recull documental del llibre, on tria textos com el de Gabriel Alomar, de l’any 30, reclamant el mateix tracte per a Caterina Tarongí –jueva mallorquina cremada viva per la Inquisició Espanyola el 1691– que el que s’havia donat a Santa Catalina Thomàs o un de ben curiós en què una dona eivissenca demana a l’ajuntament de Palma, el 1939, un certificat de pertinença a la raça ària. Miró és historiadora, ja ho hem dit, i es nota que és del gremi. Pel meu gust hauria estat interessant que dediqués més recursos a explorar la qüestió xueta durant els darrers cinquanta anys, des de la publicació d''Els descendents dels jueus conversos de Mallorca', del citat Forteza. En aquest llibre mític que publicà i reedità Moll al seu moment, l’autor hi ofereix unes taules numèriques amb dades no sé si gaire sistematitzades però interessantíssimes sobre la població xueta als barris de Palma i a la Part Forana. Sempre he pensat que, amb tots els emperons, és un bon punt de partida per, en aliança amb altres disciplines acadèmiques – penso en antropòlegs, geògrafs urbans i sociòlegs–, fer una gran recerca sobre la identitat dels descendents dels jueus conversos.

Em consta que tot això Miró ho té molt present i, de fet, és una joia per a aquest país que prepari una tesi i més articles i llibres sobre el tema. La seva tasca ja no tant incipient caldria, necessitaria, continuació, o complement. Segur que ja deu estar pensant-hi. A més, hi ha un factor que no és menor. Que algú de la seva generació, Miró Bonnín de llinatges, tengui el coratge i l’esma de capbussar-se en la memòria de la nissaga dels jueus mallorquins, em sembla doblement rellevant. Una excel·lent notícia per als amadors de la memòria.