Aquest dijous ja ens ha quedat clar que no va ser un dia com qualsevol altre. Tot i que ara hi ha una mena d’eufòria col·lectiva i tothom es felicita pels mèrits aconseguits, poca gent esperava fa un parell de setmanes l’èxit de convocatòria que va assolir la primera vaga feminista de la història del país anomenat Espanya. I caldria que tots, i no només n’Ana Pastor, féssim una mica d’hemeroteca i no oblidàssim que molta de gent s’ha apuntat al carro de la marxa lila quan ha vist que ja anava ben carregat de terra roja i que no pujar-hi els faria perdre vots –o #Likes–, i ja sabem com es cotitzen ambdues coses en aquesta època nostra de #Postveritat.
Hi havia un gruix del TDT Party espanyol que feia setmanes que mirava de coa d’ull aquesta manifestació feminista perquè no sabien per on podia anar la pedrada. Primer l’han intentat desacreditar, era una “vaga política” deien (quina vaga o manifestació no ho és), “és anticapitalista”, “per què ara i no quan governava en ZP” i “tutti quanti” de mantres absurds que fa 48 hores, i gràcies a la força dels resultats, han quedat emmudits (i sota les estores de la vergonya) per mor de la convicció del 50% de la societat.
N’Ana Rosa Quintana (referent moral i informatiu en temps convulsos) va dir-li al president Rajoy que no en faria i en va fer. Na Susana Griso (la catalana que més ha minat la moral dels catalans d’ençà de la Guerra Civil) també havia 'pastelejat' amb el tema de la vaga i vàrem poder veure-la manifestant-se darrere d’una pancarta. El 'share', com París, ben bé val una missa. I encara que sigui per obligació i amb el morro d’aquell que arriba tard a un dinar que han cuinat altres i seu a taula parada, ja va bé si suma a la causa. Encara que no convé perdre de vista qui va posar en marxa tota aquesta roda.
Emperò, i ara seré xovinista i parcial, vull fer constar en acta que, per a mi, la vertadera lluita va ser la de les meves companyes d’IB3 Ràdio (i per extensió la de totes les meves companyes de tots els mitjans on tenc la sort de poder fer feina, i les companyes anònimes dels mitjans en què no col·labor). Elles posaren en marxa tota aquesta roda. És fàcil renunciar a un dia del teu sou quan cobres una milionada. Quan ets mare de família i pagues hipoteca o lloguer i la teva filla menja per quatre, renunciar significa el sacrifici de part del teu benestar perquè d’altres que han quedat a casa (voluntàriament o no) puguin tenir un futur millor.
Per això, va ser un plaer trobar-les a totes reunides a la concentració que es va fer dijous a la plaça de Cort. Sense que ningú els ho demanàs, amb la força que et dona la convicció de lluitar per allò en que creus just, aquest dijous cap dona professional va posar-se davant un micròfon de la ràdio pública. Amb aquest silenci varen tenir més veu que mai perquè palesaren que sense elles, sense el 50% del món, res no pot funcionar com cal. I aquest és el gran missatge que varen regalar-nos. Un missatge que, per obvi, fa una mica de vergonya haver-lo de reivindicar. Però, com cantava Giacobbe, “la vita è così, non l’ho inventata io”.
Dijous no hi va haver 'Al Dia' perquè na Mònica, na Joana, na Sílvia i na Marga callaren perquè se les escoltàs amb més força que mai. El 'Múltiplex' va perdre potència perquè na Cati i na Margalida no eren allà per aportar el seu punt de vista. El meu 'Fons d’Armari' no tenia color perquè no hi havia na Maria i els informatius quedaren orfes perquè na Sara, les Neus, n’Olívia, na Sandra, na Maria (i tantes altres) varen emmudir i, amb aquest gest, l’ona expansiva del missatge va arribar molt més enfora perquè sense elles no hi ha informació (i no hi ha res).
Avui el #8M ja és passat. I ara què? Amb l’eufòria del postdia D tothom diu que és un moviment que ha arribat per arrelar i que això només pot créixer. Esper que sigui així i no vull ser au de mal averany però anit, fent zàping, vaig caure a 13TV i tot eren flors i violes sobre la manifestació. I què voleu que us digui, va fer-me molt mal rotllo.