Les dones que sempre cuiden
LES ESTADÍSTIQUES sobre voluntats anticipades a les Balears revelen que un 63% dels qui han decidit com volen morir són dones. L’explicació, asseguren els experts, es deu al rol de cuidadores que exerceixen. Les fa més conscients del dolor i el patiment dels altres perquè l’han vist en els que estimen. Col·loquen l’empatia en el centre del seu pensament i les mou tant el seu dolor com l’aliè. “No vull patir ni fer patir” és la frase més repetida quan arriben a les oficines per fer el que coneixem com a testament vital.
Correm el risc d’adoptar una actitud paternalista sobre la dada i la frase, que diu molt més del que sembla. Per això, convé no obviar que el que aquestes dones estan posant en relleu no és tant el sofriment de qui morirà com el de qui l’està cuidant. I, això, innegablement, ho fan elles. Són elles les que aixequen el pare i la mare del llit. O les que els fan nets. Són les que saben el que suposa renunciar a una vida pròpia, les que arraconen els seus plans i els seus desitjos, les que no disposen del seu temps. Són filles, però també mares que cuiden fills que depenen d’elles. I no volen que els seus passin per això.
S’enfronten d’una altra manera a la mort perquè no els ha quedat més remei que mirar-la de front, canviar-la de roba, alimentar-la o pentinar-la. Els sembla natural fer-ho perquè han estat criades així, de la mateixa manera que els homes d’aquesta generació van néixer i van créixer per proveir un sou i ser els caps de família, un concepte que mereix revisió.
La qüestió és com ens enfrontarem els qui venim darrere a la cura i mort dels nostres. Una societat que, per fortuna, camina cap a la igualtat, hauria d’alliberar les dones d’aquesta càrrega exclusiva. No existeix l’excusa del ‘jo faig feina i tu quedes a casa’, però la inèrcia posa en perill un canvi que és necessari i un debat social que hauria de produir-se.
És més que probable que sistematitzem deixar les cures dels nostres en mans alienes, que ho professionalitzem i ho despersonalitzem. Al final, seran sempre les dones les que cuidin. Com passa a les residències geriàtriques, on les gericultores són una majoria aclaparadora. La societat ja està creant un model capitalista per donar solució al problema: pagar perquè altres –elles– facin el més dur.