Les dones tenen vot (1931)

De l’editorial de Mirador (8-X-1931), setmanari que llavors dirigia, de fet, el redactor en cap Just Cabot (segons la tesi doctoral de Carles Singla, 2003). Pels trets irònics de l’article fins i tot es pot atribuir a Cabot l’autoria de l’escrit. En el fons del debat hi havia implícita una superstició de les esquerres: deien que les dones votarien a les dretes per influència dels capellans, per debilitat o per ignorància submisa. 

El Congrés ha decidit que les dones, igual que els homes, tindran vot a partir dels 23 anys. És de justícia. I ha estat l’acte de galanteria més generós que s’ha fet a Europa, perquè és just de dir que les dones no demanaven aquesta distinció i les dues portaveus que el bell sexe té a la cambra defensaven tesis contràries. [...] Cap dels sectors de la Cambra no ha negat el dret del sufragi femení. El debat va cenyir-se a la qüestió de l’oportunitat. La senyoreta Victòria Kent (del Partit Republicà Radical Socialista) va fer constar que creu inoportú concedir el vot a les dones. L’argument més fort que va presentar és aquest: “Actualment, el vot és un perill: ajornant-lo desapareix el perill”. La senyoreta Clara Campoamor (del Partit Radical) va defensar el punt de vista contrari, favorable a la concessió immediata del dret de vot. El raonament que més impressió va fer a la Cambra fou aquest: “Si creieu que les dones no influeixen en la política, dient això afirmeu llur personalitat, perquè suposeu que es resisteixen a votar-vos. Llavors, per què insistiu a negar-los el vot i seguiu retenint el Poder?” Tant la senyoreta Kent com la senyoreta Campoamor han demostrat que mereixen ocupar un lloc al Parlament. Els seus discursos són un model de dialèctica. La Cambra, sense témer el desconegut, va pronunciar-se a favor de la reforma liberal. [...] Certament, els arguments a favor de l’ajornament d’una reforma tan transcendental són dignes de consideració. Cal pensar que la República francesa, després de més de seixanta anys d’existència, no s’ha atrevit a implantar el sufragi femení. Podreu objectar que França és avui un dels països més conservadors del món, però es podria contestar que el règim republicà funciona a França d’una manera meravellosa. A favor de la concessió del vot hi ha nombrosos exemples, sobretot els d’Anglaterra i Alemanya. Però el grau de progrés polític a què han arribat aquests països no pot pas comparar-se amb la situació d’Espanya –podrien replicar els adversaris de la reforma–. [...] El principal inconvenient del vot femení consistirà probablement en el fet que a les grans ciutats es consolidaran els partits d’esquerra, i en les ciutats de segon i tercer ordre, i sobretot al camp, les dretes obtindran situacions vitalícies. [...] En aquesta qüestió els pros i els contra son nombrosíssims, però sembla que val la pena d’explorar una regió desconeguda de la política del país. Si ara que hom comença a fer reformes i que el poble es governa a si mateix ens espantaven les novetats, hauríem de reconèixer que volem una República que no introdueixi cap més originalitat que la substitució del rei per un president. Però, tant si volem com no, la República és tota una altra cosa: la República és progrés democràtic i hem de tenir el valor de donar la passa decisiva.