Dones valentes
He llegit amb interès i estupor, a estones amb una gran esgarrifança, el llibre I vaig deixar de dir-te pare, de Caroline Darian (Edicions 62), la filla del matrimoni Pelicot. És una crònica dels fets que ens van trasbalsar a tots, escrits en primera persona des d’una perspectiva única: ser la filla de la víctima i del botxí.
És un testimoni d’un valor incalculable, valent i honest, que l’autora ha escrit i publicat perquè, segons reconeix, li va semblar que formava part del seu procés de sanació del trauma. Òbviament, també és un crit d’alerta per detectar i lluitar contra els casos de submissió química, segons sembla més habituals del que ens pensem.
La Caroline, la mitjana de tres germans, casada i mare d’un nen petit, va veure com la seva vida –fins aleshores raonablement feliç i “normal”– esclatava amb una detonació que va provocar danys irreparables. El 2 de novembre de 2020, la policia li va trucar per comunicar-li que el seu pare es trobava sota custòdia policial. Aquesta notícia és només la punta de l’iceberg d’un autèntic infern: el pare, Dominique Pelicot, havia drogat la seva mare per lliurar-la, inconscient, a un gran nombre d’homes, que la violaven mentre el Dominique ho gravava tot.
A partir d’aquí, la Caroline viu amb horror el descobriment que aquell pare afectuós amb els fills i els nets –malgrat ser una mica irresponsable en l’àmbit econòmic– era en realitat un monstre que s’havia deixat arrossegar pels instints més abjectes, sense importar-li el mal que estava fent a tota la família.
La Caroline escriu per fer-nos entendre la barreja de sentiments que li va tocar viure. Dolor per haver perdut un pare –i el seu fill un avi que estimava–; culpabilitat per no haver-se adonat de la perversió que s’estava produint tan a prop seu; ràbia pel comportament indecent del seu pare –potser també contra ella mateixa–, i finalment, i per a mi es tracta potser d’un aspecte especialment dolorós, la Caroline confessa les desavinences amb la seva mare, que, encara segrestada per la dominació del seu marit, defuig la realitat i troba la manera d’empatitzar amb el seu botxí.
És un testimoni molt aclaridor d’un cas tan esborronador que costava de creure. Explicat per la Caroline –una de les grans damnificades–, tot agafa sentit i es torna creïble, i ens convida a admetre, amb horror, que a nosaltres també ens podria haver passat. Que la maldat existeix i que podria ser que una persona que coneixem i apreciem amagui una personalitat absolutament pervertida.
La filla del Dominique i la Gisèle diu que escriu des de la foscor: “estic plena de nit”. Però hi afegeix: “L’escriptura d’aquest llibre m’haurà permès no tant desfer-me’n com explorar-la per tenir-li menys por”. També sent una necessitat imperiosa de transformar la terrible herència paterna en matèria noble. El seu compromís amb la causa de les dones/víctimes li servirà per assolir aquest objectiu. “M’aferro a la idea que aquest testimoni farà canviar la vergonya de bàndol”.
La Gisèle i la seva filla Caroline són dues dones valentes, i ens ensenyen el camí per on cal avançar si volem que aquesta frase pronunciada per la víctima d’aquest cas esdevingui molt més que un eslògan. Els agressors i els abusadors s’hi resistiran, però és absolutament just i necessari que la vergonya acabi canviant de bàndol de veritat.
