Dones i veuetes
Marta Pontnou escriu a Núvol un boníssim article sobre aquesta noia de TikTok, Roro, de qui diu que és “la personificació espanyola de la fundie baby voice: dones influencers fent tasques domèstiques amb un to de veu fluixet i suau.” D’aquesta veueta també diu que “se’t clava al cervell”. En un altre article publicat a l’ARA, Maria Àngels Cabré fa una clarivident anàlisi d’aquest mateix fenomen subratllant l’estafa de la “mística de la feminitat” que, en el cas d’aquesta influencer, es tradueix en “compartir receptes que prepara amorosament per al seu xicot”.
Entro a TikTok per escoltar alguns d’aquests vídeos i quedo sorpresa per la veueta d’aquesta noia. És una veu mesella, que no vol fer-se sentir, gairebé un xiuxiueig. De sobte em recorda la veueta de Carla Bruni en els seus vídeos per Instagram. El catorze de juliol, festa nacional de França, cantusseja La marsellesa aclucant uns ulls de gat mentre filma el seu maridet, Nicolas Sarkozy, que amb cara de totxo gamarús somriu al seu costat. La veueta de Carla Bruni alimenta la imatge de la dona seductora, d’una Circe del nostre temps. Sap com no deixar anar els mascles que ha atrapat a la seva xarxa. Penso també en una altra veueta coneguda, la de l’actriu francesa Marion Cotillard. En la majoria dels seus papers (vegeu per exemple la pel·lícula de Woody Allen Midnight in Paris) la dolcesa avellutada del seu to de veu caracteritza els personatges femenins que interpreta. El mateix podríem dir de Nicole Kidman, que parla fluixet deixant anar les paraules per una boca minúscula, amb unes dentetes que no farien ni per la costella de xai a la brasa dels diumenges.
Cal pensar la feminitat no pas com una essència prèviament establerta, sinó com una construcció que hem d'interrogar i que rebem per dues bandes: d’una banda, la societat, a través de diverses formes de representació del que se suposa femení, i de l’altra, les mateixes dones, per com interpreten una herència rebuda per mitjà de l’educació.
Al capítol primer d'El segon sexe (segon volum), dedicat a la infància, Simone de Beauvoir escrigué la coneguda divisa: “No es neix dona; se n'esdevé” Compte, per com les divises s’acostumen a aïllar del text. Atenció amb el que ve després: “Cap destí biològic, psíquic o econòmic defineix la figura que assumeix en el si de la societat la femella humana: és el conjunt de la civilització qui elabora aquest producte (…) que qualifiquem de femení.” I després diu: “Només la mediació d’altres pot constituir un individu com un altre.” Cal fer avinent la pertinença d’aquesta frase. Les veuetes són formes de representació d’una feminitat no sempre adequada. La qüestió de fons és com les noies posen la distància necessària entre sentir-les i escoltar-les. Comencem amb la mediació d’altres –avui dia les influencers, una amiga o una veïna– fins que, desposseïdes de l’alienació dels models, que hem incorporat sense tenir-ne notícia, acabem per preguntar-nos de qui estem parlant. Llavors encetem el camí d’una veu pròpia, més enllà de les veuetes d’abans.
