Tu dorms sis hores? / La carta trobada
Tu dorms sis hores?
Un diumenge de primavera, ben d’hora ben d’hora ben d’hora, quan el sol tot just ha tret el nas, em trobo el doctor Eduard Estivill a punt de començar una activitat esportiva. Amb l’escassa credibilitat que em dona anar amb calça curta però amb la complicitat dels matiners, m’hi atanso i goso fer-li una pregunta. Als homes del temps i als metges mediàtics tothom es veu amb cor d’atabalar-los fora de les hores de feina. Li dic: “Al voltant dels cinquanta-cinc anys, és normal despertar-se sempre a les sis tocades?” Com a bon especialista, el director de la prestigiosa Clínica del Son no em diu ni que sí ni que no i em respon amb una altra pregunta: “Però tu dorms sis hores o sis hores i mitja?” Li dic que sí. Menteixo. L’enredo d’aquella manera que ho fem sempre davant del metge, amb la boca petita i un pessic a la consciència. Al capdavall ens enganyem a nosaltres mateixos per por del diagnòstic. El Doctor em mira i somriu. O bé m’ha enxampat la bola o bé té pressa perquè l’esperen per començar la partida. Abans de tocar el dos, conclou: “És normal. Si descanses sis hores, ja està bé”. Espantat, li pregunto si la xacra anirà a més i les hores de clapar a menys. I aleshores em dona l’explicació que m’esguerra el cap de setmana. “A aquesta edat hem anat acumulant les cabòries de la vida i això es queda aquí”. Es toca la templa i passi-ho bé. Han passat quinze dies des d’aquella trobada casual. Des d’aleshores, com en una maledicció nocturna, no hi ha matinada que no em desperti i faci inventari de les cabòries de tota una vida. De les actuals i de les passades. S’acumulen problemes, preocupacions, disgustos i tensions que creia superats. Fets que ni tan sols tindrien un paràgraf en un llibre de memòries que mai no escriuré, ara resulta que m’acompanyen al coixí. La culpa és meva per preguntar. Solució? Esborrar. Riure. Pensar en demà. Llegir més i rumiar menys. I no destorbar els metges fora de la consulta.
La carta trobada
El Telenotícies comarques és, de tant en tant, un interessant calaix de sastre de tafaneries locals. Fidels a allò tan planià que la petita història és la bona, a vegades troben casos que t’obren una escletxa entre guerres, espies i pandèmies. Aquesta setmana han explicat què li ha passat a Josep Maria Turell, responsable de la biblioteca de Sant Martí de Maldà, mentre endreçava els llibres de les prestatgeries. Ha trobat una carta de Manuel de Pedrolo a Maria Aurèlia Capmany escrita a màquina el 1976. De dins dels llibres hi cauen coses. A vegades un bitllet de tren com a punt de llibre, a vegades una targeta de visita que ves a saber com hi ha anat a parar. Aquest cop, dins de la novel·la Un lloc entre els morts de la mateixa Capmany hi va aparèixer, doblegada, aquesta carta que li havia adreçat el cèlebre autor de l’Aranyó. Un petit tresor per a la literatura catalana, tan mancada de gossips i de misteris. Resseguir el fil de com el llibre de Capmany –escrit per ella i guardat per ella– va arribar fins a una biblioteca de la vall del Riucorb amb la carta a dins, donaria per a una trama d’una novel·la nostrada. És més interessant, de moment, explicar què diu la carta. “Benvolguda Maria Aurèlia: sí, caldrà esmenar alguns detalls del teu escrit. No vaig començar mai la carrera de medicina i, de fet, em vaig quedar amb dues assignatures del batxillerat penjades”. La Capmany havia escrit l’entrada de Manuel de Pedrolo per a l’Enciclopèdia Catalana i li passava el text perquè fos revisat abans de publicar. Pedrolo, més enllà de les precisions biogràfiques, troba que hi publiquen massa títols de la seva obra, que el llistat sembla un catàleg feixuc i suggereix d’esmentar, tan sols, les seves obres més importants. I, aleshores, esmenta quines són. Un document, doncs, de primera magnitud per valorar la seva obra amb els ulls del propi autor. Seria útil que tots els escriptors diguessin, dels seus escrits, quins cal llegir i quins ens podem estalviar. Seria una manera de no perdre el temps.