Dos futbolistes

Això d’ara és un salt qualitatiu en la cursa masclista cap als cims més alts de la indignitat humana. Però la cosa ve de molt enrere. La literatura és plena de pàgines; el teatre, ple d’escenes on la dona és tractada com un trofeu de caça cobrat en una cacera sense llei, sense normes –“a la guerra i a l’amor tot s’hi val”, i substituïu amor per catre o jaç. Ni el reflex més pàl·lid d’ètica tempera el furor de la cacera. Però el trofeu no seria res si hom no pogués exhibir-lo pertot arreu, a tavernes o a consells d’administració, al futbol o al claustre de professors. Hi ha acudits que tradueixen aquesta infàmia: acaben que l’home renuncia a l’acte sexual si no ho pot contar.

Però aquesta llicència requerida pel caçador de l’acudit és excepcional. El depredador no en sent la necessitat. La conquesta no esdevé victòria fins que el protagonista no li ha donat la major difusió possible, fins que no n’ha bravejat davant el seu públic. Naturalment, el miserable prestigi assolit mitjançant la narració d’heroïcitats sexuals no sempre reflecteix la realitat. La presumpció i la maledicència, fins i tot la calúmnia, superen habitualment els fets, en nombre i volum.

Val a dir que no tots els homes viatjaven en aquest vagó. Sempre hi ha hagut persones mascles amb dignitat, i és la pròpia dignitat el que et fa saber que has de respectar la dels altres, sobretot la de les persones amb algun plus de vulnerabilitat en el context social en què es mouen –les dones. Però ara veim com, a l’altre extrem, la baixesa moral guanya terreny, assistida per la revolució informàtica. La banda d’aquests homes andalusos especialitzada a enregistrar les violacions de què són autors, per difondre’n les imatges entre una mena de club de fans, no hauria de caure a mans d’aquell jutge que considerava que anar a la feina amb minifaldilla era provocació suficient per justificar comportaments inapropiats del “jefe”.

I, en fi, quina vergonya, aquests dos futbolistes paisans nostres, que ens fiquen de ple a la llista de societats moralment malaltes... Llàstima que les nostres institucions només distingeixin algunes persones pels seus mèrits. Si també assenyalessin les que ens fan empegueir pels seus actes més repugnants, ara ja tendrien dos guanyadors per a enguany.