Dos-mil-euros-metre-quadrat
Sempre he pensat que qualque dia tornaré a Palma, la ciutat que em va veure néixer i créixer i que vull que sigui testimoni d'altres èpoques de la meva vida. No sé quines, encara, però sempre m'imagín tornant a Palma o a qualque poble no gaire enfora a retrobar-me amb les meves arrels més profundes... Però, en quines condicions?
Malgrat fer més de deu anys que visc a l'altra banda del bassiot, tenc el costum de seguir llegint els diaris i les notícies de ca nostra. La qüestió és que l'altre dia, fent l'habitual passejada per les pàgines webs dels diaris, hi vaig trobar el que fa estona que algunes persones i entitats adverteixen: el preu del metre quadrat a Palma s'enfila pels niguls. Exactament fins arribar a la suma de 2.053€, de fet, en un mes (d'octubre a novembre), s'ha incrementat el preu un 2,5%. I vaig pensar: “No era jo la que anava dient per Barcelona que els lloguers a ca nostra eren més barats?”. Sí, era jo. I ho deia com a orgullosa, com a molt segura que sempre podria tornar en millors condicions que les que m'ofereix la ciutat comtal.
Em menj amb guarnició, postres i cafetet la meva afirmació, perquè fent una volta pels típics portals de lloguer de pisos acab topant amb el drama: el més econòmic que hi trob és un apartament de 50m² al carrer Cotlliure per 500€. Reconec que estic cercant a un perímetre concret a les dues pàgines, però ja inform a qui no ho sàpiga on és el carrer Cotlliure, que no està ubicat a un barri que destaqui per la seva centralitat, precisament, sinó més bé pel contrari. Si m'acost una mica més al que podria ser el meu objectiu, més a prop del meu barri i del centre, els preus s'enfilen als 700 i 800 euros. Tenint en compte els sous actuals, la inestabilitat laboral i contractual i l'ofegament del lloguer turístic, crec que ja puc començar a estalviar per si d'aquí a, no ho sé, vint anys?, (em) puc (permetre) tornar. I ja sé que el meu barri ja no és el que vaig conèixer, és clar, no puc pretendre que tot continuï igual, però el problema és en què s'ha convertit: en un carrer per a vianants amb més d'una trentena de terrasses, quan abans la majoria eren petits comerços; en un gran espai semiprivatitzat (més privatitzat que semi-) amb la majoria de la superfície ocupada per negocis privats; en un barri on ja són habituals els edificis sencers o parcials d'apartaments turístics, amb la consegüent expulsió i modificació del veïnat; en un barri que perd el seu caràcter a poc a poc, víctima d'un model econòmic concret, d'una producció de l'espai concreta, d'un monstre que sempre té el mateix nom.
No admetre que la bombolla del lloguer turístic és la principal culpable d'aquesta nova pujada dels preus de l'habitatge a ca nostra seria molt poc honest, com també ho seria no admetre que això també va amb nosaltres i ens interpel·la directament. Recuperar la ciutat per a la seva gent i no regalar-la només a qui la visita (i la pot comprar) és a les nostres mans: mai més una Palma i una Mallorca sense la seva gent. Ja ens vam vendre als touroperadors, no ens venguem ara, també, als inversors famolencs d'edificis i pisos. Uns pisos que ara vessen vides quotidianes però que després, si no feim res, ens escopiran les nostres vergonyes a la cara.
