Com dos rius paral·lels
Segurament quan algú és escriptor no ho és només quan compon poemes o històries que vol donar a la impremta perquè acabin a les llibreries. Segurament ho és també quan escriu cartes privades: la història de la literatura en va plena d’exemples excelsos, de Mariana Alcoforado a Kafka passant per Keats i Oscar Wilde. Escriure per a un univers somiat de centenars o milers de lectors no és tan diferent d’escriure per a un sol destinatari: tot són paraules posades una darrere l’altra de la millor manera possible perquè expliquin a algú els racons d’una ànima. O de dues ànimes, com en el cas d’aquest 'Cartes a Mahalta', que aplega una selecció de la correspondència entre Màrius Torres i Mercè Figueres. De Màrius Torres ja sabíem que era un poeta de finor excepcional, i ho és també en aquests papers: “Ara veig que el teu color és el blau. A propòsit, de quin color tens els ulls? No t’ofenguis, però fa una estona que hi penso i no trobo el color. Potser no els tinguis blau per fora, però és segur que els hi tens per dins”. La sorpresa és Mercè Figueres, l’amiga de Màrius Torres i de Joan Sales, en qui sembla que Pompeu Fabra ja va descobrir fusta d’escriptora.
El volum està format per 116 cartes de les que Màrius Torres i Mercè Figueres es varen intercanviar entre 1936, poc després que ell ingressàs al sanatori per a tuberculosos del Puig d’Olena, i 1942, just abans de la seva mort. Màrius hi està tancat de manera permanent, mentre que Mercè, també malalta, entra i surt. Les cartes s’han de llegir per motius que van més enllà de la finor estilística i del testimoni històric. Teixeixen la història d’una relació que ell descrivia com un amor “tot blanc com un mes de Maria” però que respira la intensitat de sentiments (i els petits retrets, els malentesos) de les grans passions. Les fronteres entre l’amor i l’amistat, reflexionen els corresponsals algunes vegades, no són nítides del tot. I tampoc no sabem si va ser un pur afany d’espiritualitat o si va ser el reglament estricte d’un establiment sanitari el que va fer que aquell lligam conservàs tanta blancor. De teló de fons, la guerra i la derrota. Tot plegat, commovedor.
