Una dosi d’autoestima musical per al país
El Sense ficció de dimarts, Liverpool català: boira, sants i rock’n’roll, provocava molta curiositat perquè posava de manifest un fenomen que ens resultava tan proper com desconegut. Per als neòfits musicals i el públic general que no tenen la necessitat de conèixer les bambolines professionals i la trajectòria dels grups que escolten, era sorprenent descobrir que Vic va ser, durant dècades, un focus de creació i producció tan potent i genuí que va ser caldo de cultiu de múltiples grups que ni tan sols sabíem que tenien una connexió geogràfica i humana tan intensa. Més enllà del factor de la nostàlgia, que semblava l’emoció més fàcil de despertar en un treball que fa una retrospectiva musical, Liverpool català t’obria els ulls.
El documental tenia valor per les múltiples veus que entrevistava, ja que va aconseguir parlar amb els artífexs d’aquest moviment musical a tots nivells. També per saber evidenciar aquest caràcter transversal i evolutiu intercalant-los amb els hereus d’aquella llavor original. Tot i que la densitat de la teoria musical i les declaracions impedia que la banda sonora de l’època pogués esponjar el discurs d’una manera més generosa, sí que tenia una subtil intencionalitat en un segon pla. Els temes que escoltàvem connectaven sovint amb les reflexions dels testimonis. No en va, a l’hora de repassar l’època daurada del Liverpool català sonava Cuando fuimos los mejores. Les imatges d’arxiu estaven molt ben seleccionades i hi havia fotografies i enregistraments que més enllà d’il·lustrar una època demostraven aquesta xarxa de connexions entre grups i el pòsit cultural que suposava. El documental també retrata un ambient canalla eminentment masculí molt propi del rock’n’roll, amb molt de sexe i molta droga, on les dones eren una ínfima minoria. De fet, el guió permetia mostrar com les dones s’han pogut anar incorporant progressivament a aquest panorama musical. Com a elements anecdòtics, cal subratllar l’aparició fugaç de Dani Rifà Tremendu, un dels protagonistes del famós Generació D de Francesc Escribano, a qui TV3 entrevista cada set anys des que era petit. Com a nyap del dia, en la pausa publicitària ens van emetre una promoció del mateix documental anunciant que començaria a les deu del vespre, quan ja n’havíem vist la meitat.
A nivell general, un altre fet rellevant més subtil era descobrir en el discurs dels músics més veterans un corpus teòric molt més elaborat, amb més profunditat reflexiva al voltant d’allò que feien i pretenien, amb més riquesa de llenguatge, que no pas en les generacions més joves.
“Mai hem tingut aquesta noció de donar-nos importància pel que fem”, va dir Loquillo a l’hora de posar en valor la identitat musical de Vic, contrastant-ho, per exemple, amb l’habilitat de Madrid per vendre la Movida Madrileña com un fenomen extraordinari. Potser aquesta és l’essència de tot plegat. Tot i que periodistes i músics ja havien encunyat fa anys el concepte, segurament l’emissió de Liverpool català ha servit per provocar, encara que sigui tard, una presa de consciència global que havia quedat diluïda i una dosi d’autoestima important.
