Dostoievski torna al poble

Dos homes miren el cabal del riu Freser al seu pas per Campdevànol NEREA GUISASOLA / ACN
3 min

Sempre que tinc un problema em foto un trago de Dostoievski. Amb gel, eh. Només em calma això. Frases de bar de sol y sombra. Diu el paio, a Memòries del subsòl, que, a la vida (a la mort sí?), dos més dos no fan quatre. I no li van donar el premi Nobel de matemàtiques. Quanta injustícia campa per aquest món! Les xifres, els números, s’equivoquen, i molt.

70.000. Aquesta és la xifra (mínima) de persones que els pròxims anys marxaran de l’àrea metropolitana de Barcelona a zones rurals o menys poblades. Però unes 250.000 desitjarien fotre el camp. Només són alguns dels dígits de l’estudi de l’Institut Metròpoli (Rural i urbà: migracions, entorn residencial i estructures d'oportunitat). Interessant. Però ja fa anys que passen coses en aquest país que no surten als números i no per això no són reals. Km 0. Xifra falsa: es posa el canvi de moltes coses en la pandèmia. ¿És aquell moment en què tots vam dir, i redir, que era més important per a l’existència de la humanitat i dels selenites la poma d’un pagès que la pilota d’un futbolista? Riem fins a morir...

Molt abans del virus ja estaven passant coses a “el país” i no a “el territori”. A partir del 2009-2010 persones nascudes als setanta retornaven de la ciutat al poble. Havien anat a estudiar en el seu dia a Barcelona. Van trobar feina i fins i tot van formar famílies. Però... No, no, l’economia no ho explica tot. Aquell aire d’una Barcelona asfixiant ja ensulfatava amb la química del no res. Com pluja xinesa retornaven. Els havies de veure a la terra i no al cel. El xim-xim no ha parat i ha assaonat. Ara mateix està passant una cosa que no detectaran els números, però és real com una cleca ben donada. Mireu.

Els joves de vintena d’anys de comarques es prenen Barcelona només com una beca existencial, una propina divertida de la vida. Els anys d’universitat, algun més de treball o vagar i, per primer cop, tenen clara una cosa: aquí no s’hi queden. No veureu xifres, però existeixen aquests xiquets i xiquetes a manta. Per què? Barcelona ja no és un destí. Barcelona ja no és el camí que ens ha de dur... a on? Això, a on?

Sumeu a tots aquests els milers escampats pel món que –alguns sí– no han trepitjar ni un estudi barceloní. Tingueu en compte, i recompte, els milers de catalanes que només s’apropen a Barcelona per agafar un avió al poble del Prat de Llobregat. Està ple de persones a tot el país que connecten amb el món directament sense haver de passar per Barcelona: físicament, virtualment, espiritualment, neuronalment... En conec de la Pobla de Segur, de Ribes de Freser, de Tortosa... Sabeu què passa? Hi ha una Barcelona analògica i una Catalunya digital. La no capital ja no capta els senyals dels temps. Barcelona ha tornat a les muralles, i dins, empresonats, ja no hi ha ciutadans, hi ha... Què hi ha?

A les ciutats hi ha moltes persones que pensen entendre, comprendre, el món amb la lectura... d’ofertes per comprar un mòbil, o una talladora de pèls del nas via wifi. Creuen que la vida és això: 10,99, o 189,34. Tot quadra... al paper de fumar. Però hi ha gent pel país que no sap sumar, comptar, però li surten els números, perquè clar, si en tens dos i en gastes tres et quedes sense res i dos més dos no fan quatre... Ah! I també saben llegir, fins i tot sense saber-ne, o practicar-ho. No poden no fer-ho. Llegeixen ni que no vulguin. Com va escriure Dostoievski: “La natura és un mirall, és el mirall més transparent, n’hi ha prou amb contemplar-lo!” Potser el que no surt a les xifres és això: la lectura de la vida real davants dels nassos que fan milers de catalans. 

stats