Avui és el dotze d’octubre, la Mare de Déu del Pilar, patrona de Saragossa, d’Espanya i de la Guàrdia Civil. I a més és l’aniversari del descobriment d’Amèrica. Per això és la festa de la Hispanitat. Ja saben que Colom, de fet, no sabia que descobria Amèrica, és a dir un nou continent. Ell es pensava que havia arribat a l’Índia per l’altre costat. No tenia ni idea que enmig hi havia tot un continent. Però tot això és igual. Tot plegat és un embolica que fa fort, l’aparició de Maria en carne mortal a l’apòstol sant Jaume, el pilar de jaspi, la primera església dedicada a Maria en tot el món, etc., etc. A mi el que em fa més gràcia de tot és que sigui patrona de la Guàrdia Civil, no sé per què. Però això sembla que és molt recent. Va ser Alfons XIII, àlies en cametes, que ho va declarar. I aquesta cosa de la Hispanitat, per dir la veritat, no me’n fa cap, de gràcia. I suposo que a molts sud-americans tampoc.
Per mi, el dotze d’octubre és el dia que va morir a Borgo San Sepolcro, com es deia llavors, ara simplement Sansepolcro, el gran pintor Piero della Francesca. Va morir el mateix dia que Rodrigo de Triana va cridar "Tierra!". Piero va morir vell i cec i els últims anys de la seva vida es movia per Sansepolcro acompanyat per un noiet que el guiava. Ell, que havia vist el món amb uns colors meravellosos, ara es movia en la foscor.
La primera vegada que vaig anar a Arezzo, on hi ha els frescos de la llegenda de la Santa Creu, tenia dinou anys i l’impacte que em van produir aquells frescos em va fer plorar d’emoció. Una emoció estètica profunda que s’ha repetit totes les altres vegades que he tingut la sort d’entrar a l’església de San Francesco i he vist aquelles parets difícils d’oblidar. Cada any, tal dia com avui, faig memòria de Piero i llegeixo algun fragment d’algun dels nombrosos estudis que s’han fet de la seva obra. Ja sigui el de Roberto Longhi, un vero maestro, com va dir d’ell Giorgio Bassani, que va ser deixeble seu, quan Longhi era catedràtic a la Universitat de Bolonya. O bé, puc llegir Berenson o Kenneth Clark. Però aquest any tinc ganes de llegir Carlo Ginzburg, fill de la gran novel·lista Natalia Ginzburg, autora d’aquell inoblidable Lessico familiare. Carlo és historiador i el seu llibre sobre Piero es diu Indagini su Piero i està dedicat bàsicament a aquella petita pintura que es conserva al palau ducal d’Urbino, La flagellazione di Cristo. Les altres investigacions es dediquen a Il battesimo i al cicle d’Arezzo. És un llibre apassionant. Tant com ho és la pintura de Piero.
Quan jo vivia a Londres, anava sovint a la National Gallery, a Trafalgar Square, només per veure els Pieros que hi guarden, sobretot la Natività i Il battesimo, i per veure un Seurat, Une baignade a Asnières, que, sens dubte, tant té a veure amb la pintura de Piero.
Però el triangle màgic de Piero és Sansepolcro, on va néixer; Monterchi, d’on era la seva mare, i Arezzo, la capital.
Quantes vegades la memòria se me’n va cap a aquests llocs sagrats! I quantes vegades hi he posat els peus? Ben bé mitja dotzena. I cada vegada la mateixa emoció a l’absis de San Francesco. A Sansepolcro, a l’ajuntament, Piero hi va pintar una resurrecció de Crist. Crist, triomfant, dret sobre el sepulcre que dona nom al poble. Als seus peus, aquells guàrdies que hi va fer posar Pilat, mig adormits. La tradició vol que un dels guàrdies sigui un autoretrat del pintor, però, tractant-se de Piero, tot són incerteses i suposicions. Ara l’antiga sala de plens s’ha convertit en un museu, com no podia ser menys. I s’hi guarda el políptic de la Misericòrdia. Maria aixoplugant, sota el seu mantell, els fidels. I voltada de sants. El mantell és com una gran tenda protectora. A Monterchi, a pocs quilòmetres, on va néixer la mare de Piero, que es deia Romana, es guarda La Madonna del Parto. També sota una tenda que dos àngels simètrics mantenen oberta, la imatge de Maria, dreta, prenyada, amb el vestit mig obert sobre el ventre, tibant per l’embaràs. Jo encara vaig tenir ocasió de veure aquest fresc a la capella del cementiri, a començaments dels vuitanta. Ara li han fet un museu, no podia ser d’altra manera. Un museu amb una sola peça. A les antigues escoles del poble, en una sala sempre plena, es pot veure el vídeo de la restauració. En una altra sala, buida, l’obra de Piero. I a Arezzo, l’altre vèrtex del triangle, a l’església dels franciscans, és on hi ha aquell cicle de frescos incomparables que tantes vegades m’ha fet plorar. Avui et recordo especialment, Piero!
