Draghi i el deute de la Unió Europea

La Unió Europea ratifica definitivament el retorn de les regles fiscals.
25/09/2024
3 min

Una de les propostes de l’informe Draghi que han captat més l’atenció és la d’emetre deute comú de la Unió Europea per tal d’estimular la inversió productiva. L’informe conclou que la UE necessita revertir el feble creixement de la productivitat i una de les principals recomanacions és incrementar la inversió, tant privada com pública, amb un fort suport del finançament públic.

Fa molts anys que, junt amb molts altres economistes, m’he manifestat a favor de l’emissió de deute comú. Hi ha raons molt fonamentades per demandar-ho, però no són les que s’esmenten en aquest informe.

La zona euro, i no tota la UE, ha de disposar de deute comú com a complement imprescindible de la moneda única. Ens cal disposar d’un ministeri d’Hisenda de la zona euro que recapti a escala europea una part dels impostos sobre la renda que paguem els ciutadans i, naturalment, que tingui capacitat d’emetre deute pel conjunt dels vint països que formen la unió monetària. Aquests bons sobirans de la zona euro estarien així vinculats a un pressupost comú: a la captació d’ingressos fiscals de tota la zona euro i a despeses públiques determinades centralment per tota la zona. L’assegurança d’atur, per exemple, podria tenir un tram europeu. Això permetria suavitzar una mica les diferències en la conjuntura econòmica dels països membres. Disposar d’aquest deute comú enfortiria el paper internacional de l’euro, ja que seria l’actiu lliure de risc per a l’euro i, per tant, una referència financera que propulsaria el mercat de capitals europeu.

Però tot això no és el que proposa l’informe Draghi. La proposta és repetir l’emissió extraordinària que es va fer amb motiu de la pandèmia. De nou amb uns objectius específics, aquest cop lligats a la política industrial europea i a projectes paneuropeus, com les infraestructures energètiques transfrontereres.

El temps dirà quina ha estat l’eficàcia de l’emissió postpandèmia. No és obvi que s’acabin gastant tots els fons, ni que es gastin bé, com han dit els auditors de la mateixa UE. El 2028 caldrà començar a tornar els diners i, tot i que l’emissió es va acordar amb la condició que era per una sola vegada, ja s'alcen veus –entre les quals el mateix informe Draghi– que volen que el deute que venç es pagui amb una nova emissió conjunta.

Davant la proposta de Draghi, la pregunta que cal fer és si la manca d’inversió a la UE és una qüestió de com finançar-la o si, al contrari, és un problema de falta d’oportunitats empresarials potencialment rendibles.

Costa creure que el problema sigui de manca de finançament. Les baixes taxes d’inversió privada de la darrera dècada han coincidit amb uns tipus d’interès en mínims seculars. I pel que fa al sector públic, l’endeutament de la zona euro ha arribat ja a un màxim històric de 13 bilions d’euros. Si en percentatge del PIB s’ha estabilitzat als voltants del 89%, es deu al fet que el fort augment dels preus d’aquests darrers anys ha erosionat el valor del deute en euros constants.

A Europa hi ha un cert acord entre les principals forces polítiques que ens cal enfortir l’economia per garantir l’estat del benestar, aconseguir una transició energètica justa i assegurar la defensa del continent. Hi ha, però, dues visions ben diferents sobre com s’aconsegueix una economia forta.

Uns creuen que aquest creixement sols pot venir del que Schumpeter anomenava la destrucció creativa. Portant a terme reformes estructurals que facilitin la innovació empresarial i permetin el declivi d’alguns sectors i empreses i l’auge d’altres. Les reformes estructurals, per cert, han esdevingut políticament tabú i s’esmenten un sol cop a l’informe Draghi. Aquesta visió tendeix a afavorir normes fiscals que mantinguin controlat el deute públic, ja que considera que l’endeutament acaba fent més difícil el creixement.

Al camp contrari hi ha els que pensen que el creixement requereix un fort paper de la inversió pública i el deute, i que les regles fiscals són contraproduents. Des d’aquests sectors es qualifiquen les reformes estructurals d’antisocials encara que normalment afavoreixen al conjunt de la població. Qui es resisteix als canvis són col·lectius o sectors concrets beneficiats per l’statu quo.

Encara que amb matisos, l’informe Draghi és proper a aquesta segona visió. Veurem fins a quin punt es fa realitat, ja que coincideix amb un cicle polític que, almenys sobre el paper, s’escora cap a posicions polítiques més partidàries de les reformes i d’una major responsabilitat fiscal. 

stats